MST

El Moviment dels Treballadors Rurals Sense Terra (MST) és un moviment social autònom que no implica cap vinculacions política o religiosa. Es basa en ser una articulació de camperols que lluiten per la terra i per una reforma agrària a Brasil. La seva principal defensa és el dret d’accés a la terra de milions de famílies que en les darreres dècades han estat expulsades del camp degut a l’expansió del latifundi . De moment, el MST ja s’ha establert de forma legal a 23 dels 26 estats que conformen Brasil, amb la qual cosa ha conquerit la terra per unes 250 mil famílies. Però encara queden 4’8 milions de famílies sense-terra.

El problema amb què es troba la població brasilera és que el país, un dels més rics en terres cultivables, no ha estat mai sotmès a cap reforma agrària i un dos per cent de la població controla el 48 per cent de les terres, és a dir, que prop de 600 milions d’hectàrees, de les quals 710.2 mil km2 (59% del territori nacional) es troben en situació irregular, en propietat de latifundistes.

El MST entén la reforma agrària com una necessitat social i lluita per la democratització de la terra, de manera que es prioritzi la producció d’aliments per el mercat intern (amb 120 milions de potencials consumidors), a través de petites i mitjanes propietats, fora del control de les empreses transnacionals i garantint la sobirania alimentària al país.

La manera d’actuar del MST és sempre a través d’un mètode no-violent i només ocupen, en forma de campaments, àrees improductives, per la qual cosa és un moviment legítim que actualment manté a prop de 150 mil persones acampades a la vorera de les carretes per tal d’evitar que s’engrossi el cinturó de misèria de les ciutats.

Malgrat la lluita constant del MST, la reforma agrària està paralitzada mentre creix la concentració de la terra, els assentaments no reben recolzament afectiu i augmenta la violència contra els sense-terra i la impunitat dels latifundistes.

DIA INTERNACIONAL DE LA PERSONA DISCAPACITADA . POSTALS FET NOSTRE

“Les postals de Nadal que fem a PRODIS ja s’han convertit en una tradició perquè fa molts anys que les fem. Els usuaris gaudeixen molt amb aquesta activitat i la gent de cada any hi respon millor”, explica la directora de l’Associació Pro-Ajuda als Discapacitats de Pollença (PRODIS), Pepa Jaume. Ja se sap que són molts els productes manufacturats que realitzen els usuaris de PRODIS, però és cert que les postals de Nadal és un dels productes més reconeguts de la marca Fet nostre, la que identifica allò que han fet, amb tanta il·lusió, els usuaris del centre de discapacitats de Pollença.

Procés artesanal, resultats únics

Les postals Fet nostre segueixen un procés del tot artesanal, des del paper, que és reciclat i fet pels mateixos usuaris, fins a la darrera estampació, per la qual cosa els seus autors, actualment una vintena d’usuaris de PRODIS, s’hi posen com a mínim un més abans de que arribin les festes de Nadal, ja que per aquestes dates, totes les postals ja han d’estar distribuïdes. A més, a PRODIS només es dedica un dia a la setmana al taller de manualitats que durant tot el curs combinen amb tallers de fang o de cordar cadires, entre altres, però, durant les darreries d’octubre i tot el mes de novembre dediquen aquesta activitat setmanal a confeccionar les postals de Nadal per tal de poder donar cobertura a la demanda.

I és que amb els anys, les postals de Nadal de PRODIS ja s’han convertit amb més que una tradició i ja no només les compren aquells particulars que desitgen felicitar els seus amics i familiars amb una postal original i de disseny únic i fabricació manual, sinó que també ja són moltes les empreses que les compren en gran quantitat per fer arribar un obsequi nadalenc als seus treballadors. En aquest sentit, l’Ajuntament és ja un client habitual que fa servir les nadales de PRODIS per felicitar els seus empleats.

Per mor d’aquesta elevada demanda, des de la coordinació d’aquest taller es va decidir adoptar una tècnica més novetosa, la impressió. Pepa explica que “els usuaris arriben a fer unes 100 postals originals i el model que el client tria s’escaneja i se’n imprimeixen els exemplars necessaris. Ho hem hagut de fer així perquè la gent ens ho encomana amb molt poc temps d’antelació i com que el procés és del tot artesanal, els usuaris no tenen temps de preparar 100 postals d’una setmana per l’altre”.

“Les nostres mans tenen poder”

El procés d’impressió, que va començar com una sortida a la gran demanda de postals que rebia PRODIS ha donat molts bons resultats, tant que des de fa dos anys a PRODIS s’ofereix un tipus de postal de Nadal que no està feta pels usuaris però que representa igual la feina que fan. Segons explica Pepa, “a través de la impressió de les postals originals, va sorgir la idea de fer-ne unes altres per si hi havia algú que tengués ganes de col·laborar però no volgués una postal amb motius infantils com les que fan els usuaris. Per això, varem pensar d’agafar una fotografia d’alguna cosa que fan ells, com per exemple, una cadira cordada i després afegir-hi una frase que representi la filosofia de PRODIS, com per exemple, “Les nostres mans tenen poder”. La veritat és que també han tingut èxit i són les que emprem des del centre per felicitar els socis”.

Cal tenir en compte que ni les postals de Nadal, ni els punt de llibre fets de paper reciclat ni la resta d’objectes que fan els usuaris de PRODIS no tenen la intenció de ser una gran font d’ingressos. Com diu la directora del centre “els beneficis que obtenim amb la venda de postals són minses, però és una manera de els usuaris se sentin realitzats i també de demostrar que tots som útils per una o altra cosa”.

“Dignitat i Justícia per a tots”

En aquest sentit, el lema que proposa enguany l’Organització de les Nacions Unides (ONU) ha per a celebrar el dia Internacional de la Persona Discapacitada, que tindrà lloc el proper dimecres 3 de desembre, és “Dignitat i Justícia per a tots”, un lema pensat per difondre la idea de que tots tenim els mateixos drets i oportunitats.

Segons la Organització Mundial de la Salut (OMS), “la discapacitat és tota restricció o absència (deguda a una deficiència) de la capacitat de realitzar una activitat en la forma o dins el marge que es considera normal per a un ésser humà”. Cal tenir en compte que les persones amb discapacitat no formen part d’un grup homogeni sinó que pateixen deficiències diferents que han de ser superades també de manera diferent.

En el cas dels usuaris de PRODIS, la fabricació de les postals de Nadal els serveix de teràpia per a sentir-se realitzats i útils, tan útils com es poden sentir aquells que les comprin al fer un acte solidari.

Les postals de Nadal Fet Nostre de PRODIS es venen en al mateix casal de PRODIS, però per tal de donar a conèixer tot l’assortit d’objectes preparats específicament per a celebrar el Nadal, PRODIS assistirà el proper dimecres 17 de desembre al mercat del Port de Pollença.

LA DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS COMPLEIX 60 ANYS

"Alguns moments de la història de la humanitat tenen una grandesa que, tot i que no serveixen per a redimir les barbaritats que han tacat i segueixen degradant les pàgines del llibre que escrivim cada dia, permeten mantenir encesa en el cor de les persones la flama de l’esperança i de l’optimisme, sense la qual la paraula ‘futur’ no tindria sentit. La Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 és un d’aquests moments. És la millor demostració que, en essència, les persones segueixen sent capaces no només del pitjor, sinó també del millor.” Boutros Boutros-Gali. Los derechos humanos en el siglo XXI. Ediciones Unesco/Icaria Editorial

El proper 10 de desembre la Declaració Universal dels Drets Humans que l’Assemblea General de Nacions Unides va aprovar un 10 de desembre de 1948 complirà 60 anys, 60 dècades d’un intent de fer complir els drets i les llibertats de tots els éssers humans, “sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició”, tal com diu l’article 2 de l’esmentada declaració. De moment, aquests 60 anys es queden només en un intent de fer universals els drets i llibertats de tots els éssers humans, ja que molts dels drets que es recullen en els 30 articles d’ aquesta Declaració encara són violats avui en dia.

Malgrat això, els canvis que s’han produït des de la proclamació són fonamentals i no poden ser negats. Fins llavors, les violacions dels drets humans eren considerades afers interns de cada país, mentre que des de que es va signar la Declaració Universal dels Drets Humans, qualsevol violació dels drets i llibertats fonamentals de les persones és jutjada per part d’una comunitat internacional consolidada actualment amb més de 185 estats membres. Però no només els governs qui estan de cada dia mes sensibilitzats sinó que els ciutadans també fan de cada dia més difícils que les violacions dels drets fonamentals de les persones es cometin impunement.

La Declaració Universal dels Drets Humans va ser creada per tal de que la barbàrie i els horrors que varen ocórrer durant la Segona Guerra Mundial, no quedessin lliures de càstig i sobretot, que no es tornessin a repetir mai més. Arran d’aquella guerra l’any 1945 molts humanistes varen prendre consciencia del valor que té l’ésser humà per damunt de qualsevol altra cosa i es va crear la l’Organització de les Nacions Unides qui l’any 1948 va signar la Declaració Universal dels Drets Humans.

Tot i la importància que es va donar en aquell moment, el fet de tenir un document que per primera vegada contemplava una sèrie de drets universals, inalienalienables, irrenunciables, intransferibles, imprescriptibles, indivisibles i aplicables a tota la humanitat, la Declaració per si sola no garantia (ni garanteix) que aquests drets es complissin ja que no estan vinculats jurídicament. Per això, va ser necessari preparar un document que a més d’especificar els drets humans fos capaç de forçar els estats a aplicar-lo.

El procés va culminar amb el Pacte Internacional relatiu als Drets civils i política i el Pacte Internacional relatiu als Drets econòmics, socials i culturals, dues convencions signades l’any 1966 que juntament amb la Declaració Universal dels Drets Humans forma la Carta Internacional dels Drets Humans. Aquesta segueix avui en dia sense servir com a referent jurídic, no obstant, si que ha assolit una referència importantíssima en l’àmbit ètic internacional.

I és que la Declaració no obliga a res ja que tan sols és una és una relació de 30 articles que conformen “un ideal comú pel qual tots els pobles i nacions han d’esforçar-se, a fi que tant els individus com les institucions, inspirant-se constantment en ella, promoguin, mitjançant l’ensenyament i l’educació, el respecte a aquests drets i llibertats”, tal com s’esmenta en el preàmbul de la mateixa.

En aquest sentit, cal tenir en compte que la Declaració no va ser només conseqüència dels horrors ocorreguts durant la Segona Guerra Mundial, sinó que va ser també resultat de molts de segles de lents avanços en matèria de drets humans (a base de patir molts de segles de crims contra la humanitat) com ara la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà que l’any 1789 va sortir fruit de la Revolució Francesa. Així mateix, totes les civilitzacions, religions o filosofies que atribueixen un valor a l’ésser humà han contribuït la idea dels Drets Humans i de la mateixa manera, totes aquestes civilitzacions, religions o filosofies, a través de les persones que les conformen, segueixen una lluita perquè a la fi, aquest seguit de bones intencions, siguin aplicades i respectats a tothom i per tothom. Aquests 60 anys demostren que la Declaració Universal dels Drets Humans és una lluita que ve d’enrere, però que segueix en peu i més viva que mai.

“NO ÉS GAIRE COMÚ CANTAR ROCKABILI EN CATALÀ”

Els Very Pomelo tenen una història peculiar. Lluny de la típica història que conten la majoria de grups de música de com i on es varen conèixer i com i quan varen començar a tocar junts, ells prefereixen explicar que els seus orígens foren a Pensylvània, on les seves famílies feien de jornalers a un camp de cultiu de pomelos. Des de Pennsilvània, Toronto o Barcelona (qui sap), Very Pomelo és un grup consolidat en l'àmbit català que compta amb Pol (bateria), Santi (baix), Egdar (guitarra), Xarim (veu i guitarra) i Ricard “Richi”, el pollencí que es fa càrrec dels teclats.

Very Pomelo és un projecte original perquè canten en català, és mediterrani perquè toquen rumba i és rústic perquè són fills de jornalers de camps de cultiu de pomelo i toquen rockabili. Tot plegat fa que Very Pomelo soni a quelcom inexplicable, que ni tan sols els components són capaços d’etiquetar. A més de la particular mescla de ritmes Xarim explica que “cantar en català dona un toc molt original al grup, no és gaire comú cantar rockabili en català mesclat amb tocs de rumba i per això per nosaltres és una gran fita que una barreja tan experimental com la que fem, soni natural i la gent ho reconegui com a Very Pomelo”.
Amb els pomelos és casi impossible destriar el que és seriós i el que va amb broma perquè el cachondeo és innat en ells. Realment, els pomelos es varen conèixer a Barcelona “l’únic lloc on la nostra música era possible”, diu Xarim, d’on són originals Pol i Edgar; en Richi és pollencí, en Santi prové d’Argentina i en Xarim de Flix, un poblet de Tarragona on l’Oncle Pomelo hi va portar la rumba. Així doncs, va ser a Barcelona on fa gairebé un any, les peculiars històries de cada un d’aquests cinc personatges, musicalment molt ben preparats, varen confluir i varen decidir formar el grup amb la intenció de ser un tribut a artistes com Sleepy Pomelo Jones, The Electric Pomelos i per descomptat a l’Oncle Pomelo, a qui li deuen tot.
El fet que cada un dels músics de Very Pomelo sigui d’un lloc diferent, ha fet que als pomelos els costés trobar un so propi, que els identifiques com a tal, ja que cadascú aporta les seves particulars influències, que degut a la seva professionalitat no són poques. Per això, sonar naturals i ser reconeguts únicament com a Very Pomelo era l’objectiu principal del grup que tot i la curta trajectòria en comú tenen sis discs penjats al seu lloc web www.verypomelo.com. Segons expliquen, “aquests discs són una mescla de tots els estils que estàvem decidits a tocar, tots són bons però tothom ens deia que ens faltava un so propi, que ens identifiqués com a Pomelos” i per això, dels sis discs en varen fer una tria que és que la que toquen en directe des de que varen debutar al Mercat de Música Viva de Vic l’any 2007.
En un futur no molt llunyà, aquesta tria tindrà forma de disc, però de moment Very Pomelo només ha gravat una primera maqueta amb l’ajuda de Cèsar Cisneros (Feelbacks Studios), que es pot escoltar a través del web www.myspace.com/verypomelo. Pel que fa a Cisneros, els pomelos expliquen que “és el nostre cacic ja que a més d’haver estat l’enregistrador oficial de discs de grups tan coneguts com Muchachito Bombo Inferno, Ojos de Brujo o Macaco, també és qui s’encarrega de cobrar cada més el lloguer del local on assagem”.
Malgrat els meus humils intents, els pomelos no es poden explicar, s’han d’escoltar i s’han de veure perquè la posada en escena d’aquest grup d’il·luminats promet. La peculiar veu del cantant, “el chico con la espina en el costado” i l’energia en què tots plegats posen en marxa “unes cançons que caminen soles” és impossible d’explicar amb paraules. A Pollença l’oportunitat ja ha passat, però varen confessar que “hem flipat amb la marxa que te aquest poble” i per això, tal vegada podrem tornar a gaudir de la seva companyia. Sens dubte Very Pomelo donaran que xerrar. Amb un look particular, els pomelos presenten un repertori de cançons que engaxen sucoses, refrescants i agredolces, com la fruita que els dona nom. Cachondos i professionals al mateix temps, els pomelos omplen els escenaris d’allà on van, i segur que els queda molt per recórrer. La gent que en sap diu que són tan professionals que a moments recorden a Pascal Comelade, Neil Young, a Supergrass, Beck o a Jaume Sisa, entre altres.

A EURO LA BOLA

Aquell no era un campionat qualsevol. No era un campionat més, un d’aquells campionats en que l’únic motiu que tenen les partides per celebrar-se és que són una partida més del campionat. Aquell campionat tenia un motiu. Un motiu més.
Joaquim Domingo i Sánchez va morir l’any 1981 al barri de Sants de Barcelona. Se’l recorda perquè la ciutat de Barcelona va concedir-li dues medalles d’or al mèrit esportiu. L’esport: el billar.
Amb 18 anys, Joaquim Domingo i Sánchez ja s’havia proclamat subcampió del món en partida lliure. Des de fa nou anys el Club Billar de Sants li ret homenatge.
Aquell campionat era per ell. Es tractava del IX Memorial Joaquim Domingo, celebrat entre el 29 de novembre i l’1 d’octubre de 2005.
Però aquell campionat és sols una excusa per parlar del billar.

Eren les 21.30 d’un dimecres qualsevol i el local estava pràcticament buit. Sis taules de billar a planta baixa i unes quantes més a la part superior del local però sols una era utilitzada. En Fèlix, l’amo del Vic Pool i en Roger, desè de Catalunya de billar en modalitat anglesa, ja feia temps que jugaven, ja anaven pel segon quinto de Heineken però encara no havien començat a apostar.
Els altres havien d’arribar a quarts d’onze, però no van arribar en tota la nit així que en Fèlix i en Roger van començar a euro la bola.

Al cap de poc temps va arribar en Dani Costa, un ex jugador de billar que havia estat molt bo durant la seva joventut, però ja feia temps que no jugava, i més que no competia. "Hi havia altres coses que m’interessaven més, entre elles, la meva dona".
En Dani Costa no havia apostat mai durant els anys que va jugar a billar i ara, encara que estava acostumat a veure-ho, es sorprenia de que els jugadors no poguessin fer pràcticament ni una sola partida sense apostar, encara que fos a euro la bola.

Aquella nit les apostes haurien estat més grans si la resta de jugadors haguessin aparegut. "Apostem per donar-li una mica més de risc al joc", explica en Roger.
Encara que en Dani ja no jugava, anava sovint al Vic Pool a veure jugar als altres i també a donar-los consells sobre "com arribar a ser el millor".
Aquells consells no interessaven a en Fèlix que als seus quasi cinquanta anys ja en sabia prou. Tenia un local de billar, l’únic de la comarca d’Osona vinculat a la Federació Catalana de Billars, i a més, s’encarregava d’organitzar campionats entre diferents clubs de billar. Però en Dani parlava per en Roger i també per els altres, que aquella nit no hi eren.
En Roger té 18 anys i en fa dos que es dedica de manera seriosa al billar. En Dani pensa que amb la traça que té podria estar millor classificat del que ho està. Però ell pensa que "per ser millor has de ser ric".
-Per ser el millor no has de ser ric - diu en Dani - t’has de saber promocionar.
-Promocionar-me? Però si jo sóc un pringat. A qui li importo?
-Hauries de començar per anar al 9 Nou cada cop que guanyis un campionat. Collons, nen, que vas desè de Catalunya!
-El billar no és un esport interessant - diu en Fèlix- no hi ha acció. La gent es torna boja pel futbol, que és un dels esports més idiotes que es poden trobar, i en canvi, el billar o els escacs, que són esports intel·ligents, ningú se’ls mira.
-Fèlix, n’han quedat cinc.
En Roger es referia a les boles que havien quedat sobre la taula, és a dir, els euros que des d’aquell moment en Fèlix li devia.

L’aposta consistia en que per cada bola del contrincant que quedés sobre la taula, aquest li hauria de pagar l’equivalent amb euros al guanyador de la partida. En els billars anglesos, modalitat que practiquen i que descendeix de l’snoocker, hi ha set boles de color vermell i set de color groc, a més de la negra, que compta doble. Hi ha diverses modalitats de billars, l’anglesa, l’americana (amb boles rallades i llises), l’snoocker (billar de grans dimensions), el billar de caramboles, etc. Les regles varien d’una modalitat a l’altre però les apostes són sempre les mateixes.

En Roger havia entrat d’una sola tirada totes les boles vermelles, totes les seves boles inclosa la negra després de que en Fèlix fallés al haver-ne entrat dues. Però semblava que no l’interessés ser el millor, ni com podia arribar a ser-ho. Sols li interessava passar una bona estona practicant l’esport pel qual sent passió i guanyar uns quants calers. "Encara que sigui per pagar-me les birres, que no són barates".
El billar, "esport de rics" (i d’intel·ligents) sempre s’ha caracteritzat per l’afany d’aconseguir diners. Ara, a Catalunya, és a petita escala, amb apostes il·legals entre amics o companys del mateix club de billars.

En Roger explica, que "les apostes són perquè sí, sols per donar una mica més de risc al joc, però jo he arribat a guanyar fins a 900 euros. És clar, fora de la comarca, aquí la gent ja em coneix i sap com jugo però quan vaig a fora faig veure que soc dolent, els altres aposten grans quantitats de diners perquè pensen que guanyaran i després guanyo jo. Això ho fem tots".
Martin Scorsese reflecteix a la perfecció aquesta realitat de les apostes il·legals als billars a la pel·lícula El color del dinero, una realitat desconeguda per molts. És clar que la pel·lícula la tracta a gran escala, centrant-se en els Estats Units i aquest modest reportatge sols en fa cinc cèntims centrats, gairebé, en la comarca d’Osona.

Però una cosa és clara, tal com posa Martin Scorsese en boca de Paul Newman en la citada pel·lícula: "per ser un bon jugador de billar es necessiten dues coses: una ment lúcida i un parell de collons".

“LA COOPERACIÓ ÉS ALLÒ QUE ENS FA GRANS”

S’Altra Senalla és una associació fundada l’any 1994 a Palma amb la intenció d’introduir una proposta de comerç alternatiu a les Balears ja que “per tal de poder fer una aposta pel comerç just, que la gent conegui la manera en què es produeix el què consumeix i les raons de la pobresa per mor de les males relacions internacionals era necessària una botiga” (C/31 Desembre, 31. Palma), explica Marta Pizarro, la seva coordinadora.

Com va començar a treballar en el Comerç Just? Ho vaig conèixer a través d’uns amics que portaven a terme un programa de cooperació de Suïssa amb Equador. Era l’any 94 i el moviment tot just estava iniciant-se a l’Estat Espanyol. A través de la col·laboració d’aquests amics, varem decidir introduir la proposta del comerç alternatiu a les Balears i varem posar en marxa S’Altra Senalla. Quina diferencia hi ha entre S’Altra Senalla i el Comerç Just? Cap ni una, s’Altra Senalla és la botiga que necessitàvem per fer una aposta per una compra justa i alternativa. El Comerç Just és un moviment mundial i s’Altra Senalla és un punt per donar-lo a conèixer.

En què consisteix el Comerç Just? El Comerç Just és un moviment de caràcter mundial que funciona seguint unes quantes premisses com ara la justícia, la igualtat o la dignitat. Bàsicament treballa en dos sectors: l’agrari i organitzacions artesanals, però el Comerç Just té com a característica principal garantir als productors del Sud un pre-finançament de les compres. És a dir, quan nosaltres fem alguna comanda, paguem per avançat un cinquanta per cent del preu total per tal que ells puguin millorar la infraestructura que necessiten. A més, també es garanteixen unes relacions comercials a llarg termini, un sous i unes condicions de feina dignes, un funcionament democràtic i sobretot, un preu just pels seus productes i la possibilitat a accedir al mercat internacional.

Com entreu en contacte amb els productors del Sud? Ho fem a través d’ associacions més grans com Intermón Oxfam, Alternativa 3 o IDEAS que són qui fan la compra directa als països del Sud, nosaltres, pel fet de ser una associació petita, amb pocs recursos econòmics, no ho podríem tirar endavant. Ja ens agradaria una cooperació directe però per ara no és possible, no tenim els mitjans! De fet, és la coordinació i la cooperació amb altres entitats allò que ens fa grans. En aquest sentit cal dir que també formem part de REAS que és una entitat que promou l’economia alternativa. A quins llocs treballeu actualment? En aquests tretze anys la cooperació ha crescut molt. Ara mateix, tenim contacte amb Nicaragua, Guatemala, Brasil, Costa Rica, Gana, Moçambic, Sud-àfrica, Kenia, Bangladesh, Nepal, etc. A cada un dels països ens posem en contacte amb els punts més febles de la societat, aquells que tenen menys recursos per sobreviure com ara les societats rurals o col·lectius de dones. Potenciar la seva incorporació al treball també és un dels nostres objectius.

I quines són les característiques de S’Altra Senalla? S’Altra Senalla és una iniciativa concreta i per això només es troba a Palma però treballem conjuntament amb altres associacions de les Balears que també porten a terme el Comerç Just. Com ara? Com ara la Finestra al Sud, d’Inca o el Casal de la Pau a Manacor a més de la fundació deixalles que treballa a Eivissa i Càritas que ho porta a terme a Menorca. També cal dir que els voluntaris hi juguen un paper fonamental. Quina és la seva tasca? Actualment n’hi ha 240 i ho reforcen tot! Hi ha 14 dones que se reparteixen els horaris comercials, i d’altres que només col·laboren en activitats puntuals com festes, fires o altres activitats que organitzam com per exemple la tasca educativa.

La tasca educativa? Sí, vàrem començar fent xerrades a les escoles i als instituts però no era suficient així que vam decidir formalitzar-ho cada cop més, la qual cosa ha estat possible gràcies a les subvencions d’institucions tant públiques com ara el Govern de les Illes Balears, el Consell de Mallorca o l’Ajuntament de Palma o bé ara últimament també gràcies a la Fundació de Colonya i el seu estalvi ètic. Així doncs, ara el que fem són propostes més dinàmiques adaptades a cada edat. Per exemple, per als de primària proposem una ludoteca de comerç just amb jocs a través dels quals podem explicar les característiques del lloc i la gent que ha fet un producte determinat. En canvi, a les universitats fem seminaris amb els quals els alumnes poden optar fins i tot a un reconeixement de crèdits. També funcionem molt segons la demanda. Sempre diem que sí a tot!!

A més d’aquestes xerrades, feu algun altre tipus d’activitat per donar-vos a conèixer? Si, a més de les xerrades i la botiga que és un bon punt d’informació, organitzem almenys dues activitats anuals per les quals s’aprofita per sortir al carrer. La primera sempre es fa el 2n dissabte de maig que és el Dia Mundial del Comerç Just, el qual ja fa 9 anys que se celebra a Mallorca. A més, per Desembre, s’aprofita per fer una campanya de sensibilització envers el consumisme massiu per Nadal amb el lema “Canvia el Món anant de compres”.

"El mundo està en manos de aquellos que tienen el valor de soñar y que se atreven a correr el riesgo de vivir sus sueños".

SOTA ELS LLINDARS DE LA POBRESA

Avui és el Blog Action Day, un dia en què tots els bloggers que volen participen en comú reividincant un tema concret. Avui és el dia de parlar de la pobresa.

“Acabar con el primer terrorismo, es acabar con el hambre. Tenemos la obligación de compartir. Es la mejor forma de amar”. Pilar Bardem

Segons un estudi de l’Equip d’Investigació Sociològica (EDIS), a Balears, un 16.8 per cent de la població, és a dir, unes 150.000 persones es troben per sota dels llindars de la pobresa. D’aquestes, 14.000 són infants, xifra que representa un 24 per cent de la població menor de 16 anys. És més, gairebé la meitat dels pobres que viuen a les illes Balears en condicions de pobresa extrema són menors de 25 anys, cosa que agreuja més l’estat de la qüestió ja que preveu una situació de futur que tendirà a empitjorar-se encara més. Realment, són xifres que escarrufen, tenint en compte que Balears és una de les comunitats autònomes més riques de l’Estat Espanyol.

Pobresa Zero: La campanya

Per això, enguany s’estan engegant iniciatives com “Pobresa Zero”, que forma part d’una crida mundial per actual contra la pobresa a través d’una ampla coalició internacional en la que participen milions de persones de més de cent països. En aquest sentit “Pobresa Zero” ha estat l’impulsora de l’“Aliança Espanyola contra la pobresa” una amplíssima coalició d’organitzacions i moviments socials de tot el territori espanyol (ONG’s, sindicats, associacions de drets humans i ecologies, organitzacions de l’església, de joves, etc) que s’han unit per exigir junts les respostes polítiques necessàries perquè Espanya contribueixi als compliment dels Objectius del Mil·lenni, que no són altres que eradicar la pobresa extrema i la fam, aconseguir l’ensenyament primari universal, promoure la igualtat entre els gèneres i l’autonomia de la dona, reduir la mortalitat infantil, millorar la salut materna, combatre el VIH/SIDA, el paludisme i altres malalties, garantir la sostenibilitat del medi ambient i fomentar una associació mundial per al desenvolupament.

El perfil illenc

Tornant a la població que viu en els llindars de la pobresa a les Illes Balears, cal dir-ne que són conscients de què són pobres, per tant s’ajusten a la seva percepció de la realitat que viuen. També cal remarcar que no tots viuen en el mateix nivell de pobresa, havent-hi els pobres, els molt pobres i els extremadament pobres, però l’entorn i la posició socioeconòmica que ocupa cada un d’aquests col·lectius influeix en la conscient apreciació de la seva situació i entre ells existeix un acord majoritari en senyalar el paro com a causa principal de la pobresa. En canvi, hi ha diversitat d’opinions pel que fa a la incultura.

A diferència del que tòpicament es creu, la majoria de les llars pobres de les Illes Balears estan formades per famílies espanyoles, encara que aproximadament una de cada deu llars pobres estan formades per famílies gitanes i menys d’un de cada deu per cent, per famílies immigrants de altres ètnies. Les famílies gitanes són l’11 per cent del total i el 5.8 per cent són els immigrants. Les condicions en què viuen aquestes famílies de llars gitanes i emigrants són encara pitjors que les del conjunt dels pobres espanyols, que són majoritaris, ja que sovint en el cas de la immigració més d’una unitat familiar ocupa la mateixa vivenda, per això, són el col·lectiu que més utilitza els Serveis Socials, la qual cosa no vol dir que aquests no estiguin a disposició de tots els que viuen en els llindars de la pobresa per igual.

La desigualtat econòmica: la clau del problema

Així i tot, un dels problemes principals de la pobresa, tant a Balears com a nivell mundial és que entre pobres i no pobres hi ha molta desigualtat econòmica. El conjunt dels pobres només percep com a renta el 25.7% del que els correspon pel seu pes de població i els més pobres només el 9.8%. la desigualtat econòmica influeix de manera decisiva en les diferents situacions de malestar, de manera que els que són més pobres acumulen més problemes. Per tant, la desigualtat existent es relaciona directament amb l’extensió del fenomen de la pobresa i la desigualtat entre els pobres amb pitjor o millor situació social.

Actualment, existeix la possibilitat tècnica d’acabar amb la pobresa ja que està comprovat que els Objectius del Mil·lenni són viables des del punt de vista tècnic i econòmic; existeixen mitjans suficients, tecnologies, desenvolupament i capacitat per fer possible que aquesta sigui la primera generació que eradiqui la pobresa al mon. És qüestió de compartir!

BLANCH S.L

I
Josep Lluís Blanch, 31 anys. "Pepe" pels amics. Amo i senyor de BLANCH, el seu negoci.

Enric.

En Pepe sempre havia sentit passió per la mecànica. Si es comprava aquella màquina tindria l’oportunitat de muntar el seu negoci.
BLANCH : Treballs metal·lúrgics, soldadura tig d'alumini, Inox, etc., reparació de càrters i carcasses de canvi, especialitat en carrosseries de competició.

Enric Comelles.

Era la nit d’un dissabte qualsevol. En teoria no treballava.
A la discoteca hi havia un noi que no parava de mirar-me. Se’m feia pesat, i m'estava posant nerviosa. No m’agrada que em mirin, i menys un desconegut. Després vaig saber que no era un desconegut. Ens havíem conegut allà mateix una altra nit. Una altra nit de borratxera de la qual no en tinc record.
Després d’una llarga estona de rebutjar les seves mirades, en Pepe se’m va acostar.
- Em deixes que t’inviti a una ralla?- Em va preguntar tartamudejant, no pas perquè l'hagués "impressionat amb la meva bonica rialla".

Es va comprar la màquina de soldar i va muntar l'empresa. Era autònom. Treballava sol. De tant en tant amb algun company del gremi que li donava un cop de mà quan hi havia molta feina; quan venia l'Avi, un antic corredor de cotxes. Havia participat en diferents carreres, algunes d'importants. El seu nom també sonava a persona important. Sonava a conductor de cotxes de carreres jubilat, oblidat. No recordo el seu nom, però sí el del seu mecànic preferit; en Pepe.
L'Avi va fer que el negoci de'n Pepe comencés a rutllar.

Vam anar al seu cotxe. Era una furgoneta antiga. Amb mil reparacions. Grisa. Per dins, i per fora. Feia una olor estranya, no gaire desagradable però tampoc era una olor refinada, era una olor..... una olor a.... a ambientador dels vint duros!. Mentre en Pepe preparava les ratlles els objectes que hi havia escampats arreu de la furgoneta sense cap ordre preestablert no paraven de mirar-me. Semblava que aquell home, que acaba de conèixer, encara que ell digués el contrari, emprava el mateix vehicle per anar de festa que per treballar.
- I tu de què treballes?
Llavors em va parlar de l’Enric Comelles, de vint-i-tres anys.

BLANCH era tan sols un garatge. Un gran garatge blanc, situat a la C-17, entre Vic i Gurb. Hauria pogut estar situat a qualsevol altre lloc del món. Era el típic garatge desendreçat, i ple d'estris, es notava que el regentava el mateix amo de la furgoneta grisa. Però era blanc. Coincidien també amb aroma. La peça clau d'aquell garatge era la màquina de soldar. Era la font principal d'ingressos de'n Pepe. Llevat d'això, i de que no hi havia cap pòster de la Play Boy penjat a la paret, el garatge de'n Pepe no semblava tenir res d'especial. O sí? Em van advertir que hi feia molt de fred, però jo no en vaig tenir.

L'Enric hi va entrar per primer cop una tarda. El primer amb què es va fixar ell va ser el cotxe de carreres desmuntat que hi havia a l'entrada. Pertanyia a l'Avi. Feia sis anys que l'Enric ja no treballava de mecànic. Però seguia sent el seu somni. De seguida va pensar que es podria encarregar de donar vida a aquell vehicle. Necessitava omplir la seva. El seu cap no li va voler renovar el contracte. Va ser un acomiadament improcedent. L'haurien d'haver assegurat i això "no era possible en el seu cas". Ara treballava a mitja jornada a una impremta. Però cada Nadal seguia rebent el lot del seu antic taller.
- Diguem? Va dir en Pepe, tot just apagant la màquina de soldar i traient-se la careta protectora.
L'Enric va tardar uns moments en contestar. Estava massa ocupat imaginant-se mecànic.
- Eh... Hola! M'agradaria que li donessis un cop d'ull a la cadira, em sembla que li falla algun cargol. L'hauria de tenir llesta per dissabte.

Dissabte tenia partit de bàsquet. Amb el Guttman.


II

A en Pepe li va cridar l’atenció l’Enric. A part de l'Avi, que el trucava cada dos per tres per veure com anaven els seus projectes mecànics, no solia tenir clients que li exigissin tanta pressa.
- Si t’esperes un moment ara mateix t’ho miro.
Durant aquella hora i mitja que va durar la reparació la seva relació va esdevenir en alguna cosa més que mecànic i client. En Pepe no havia sentit a parlar mai del Guttman. L'Enric li va explicar que hi havia començat a jugar als disset anys. El bàsquet havia format part de la seva teràpia. Encara que això no li va confessar.
Quan tenia sis mesos la seva mare va anar a buscar-lo a l'habitació. El va portar a la psicòloga del centre. En contra de la seva voluntat. Encara no se'n havia adonat que el seu fill havia tornat a néixer. Van entrar a la consulta.
Silenci.
- No m’has d’explicar res
Silenci.
- Com et trobes?
Silenci.
- Enric?
- Em sembla que no m'has portat al lloc adequat mama. No crec que aquesta senyoreta sigui capaç d'arreglar-me l'esquena. I jo no tinc res més espatllat.- Va dir fredament mirant a la psicòloga.
La seva mare es va haver de contenir per no fotre-li una bufetada. Estava a punt de rebentar a plorar. Acabava d'acceptar el seu fill.

"Medul·la espinal: Cordó nerviós que, protegit per la columna vertebral, s'estén des de la base del cervell fins a la regió lumbar. D’ella en surten els nervis raquidis que, segons la regió de la columna d'on emergeixen, s'anomenen: cervicals, toràcics, lumbars i sacres. La medul·la espinal forma part del Sistema Nerviós Central, i constitueix la via principal per on el cervell rep informació de la resta de l'organisme i envia les ordres que regulen els moviments. La seva interrupció produeix paràlisi de la mobilitat voluntària i absència de tota sensibilitat per sota de la zona afectada a més de falta de control sobre els esfínters de la micció i de l'evacuació intestinal, trastorns en el camp de la sexualitat i la fertilitat, alteracions del Sistema Nerviós Vegetatiu i risc d'altres complicacions (úlceres per decúbit, espasticitat, processos renals...).
Les conseqüències d'una lesió medul·lar són irreversibles, atès que la medul·la espinal no es regenera i que la seva complexitat i estructura fan que la reparació quirúrgica sigui impossible amb les tècniques actuals. La opció més adequada en aquests casos és la rehabilitació integral del pacient en un centre especialitzat". 1 L'Únic centre especialitzat en rehabilitació integral a Catalunya és el Guttman.
III

Quan li van donar l'alta es va presentar de seguida al seu taller. Tenia moltes ganes de tornar a treballar. El seu cap no li va voler renovar el contracte. Va ser un acomiadament improcedent. L'haurien d'haver assegurat i això "no era possible en el seu cas". Ara treballava a mitja jornada a una impremta. Però cada Nadal seguia rebent el lot del seu antic taller.
L'Enric va passar uns dies sense fer res. Però això no s'avenia amb el seu caràcter, que al contrari que el seu cos, no havia canviat gens. No sabia estar-se a casa. Per això es va plantar una tarda al Guttman a jugar amb els ingressats. I després d'aquella una altra, i una altra, i una altra... Fins que l'entrenador va decidir que seria fitxat per jugar amb el Guttman.

Ja hi porta cinc anys.

Els quatre anys següents de plegar del seu primer taller, va haver-se de servir dels beneficis de l’impremta. El sou que cobrava com a discapacitat no li era suficient. Depèn dels mesos treballats anteriorment a l'accident de cada persona i de l'assegurança que el cobrís en aquell moment.
L'Enric tenia disset anys.
Els diners remunerats per jugar de manera semi-professional amb el Guttman/Barça tampoc li tapaven els forats.
El dia que va conèixer en Pepe la impremta es va acabar.

(Tant de bo hagués estat així, però la realitat no és mai tan senzilla).

Després d'haver entrat per primer cop a BLANCH, l'Enric no es va poder treure el cotxe de carreres desmuntat de l'Avi del cap. Necessitava donar-li vida. I donar-se'n a ell mateix. Necessitava tornar a ser mecànic i aquell garatge blanc i desendreçat amb olor d'ambientador dels vint duros l'havia fet tornar a reviure aquella necessitat, oblidada dins l’impremta. Va demanar-li a en Pepe que l'acceptés com a ajudant.

(Em sembla que si no hagués estat pel negoci que a més a més li va proposar, en Pepe no ho hagués acceptat).

- Que em dediqui a fabricar i reparar cadires de rodes?
- Si, jo t'ajudaria. M'encarregaria de buscar els clients. Sé quines són les necessitats de cada un. Això sí, treballaria quatre hores cada dia al taller, ajudant-te.

Feia sis anys que l'Enric jugava al bàsquet, i sabia com s'havien de fer les coses sobre la pista.
Durant el primer any les coses no van ser tan fàcils com els dos socis havien planejat. Menys mal que l'Avi els seguia donant feina.
Era curiós, però oferint un servei personalitzat a bon preu la gent no es decidia. En corrien molts per les pistes de bàsquet venent cadires bones i barates.

Havien de triar un nou nom, però l’Enric no hi podia constar. Si hisenda se’n assabentés de que treballa com relacions públiques d’un taller mecànic li retiraria la paga de discapacitat.
El negoci va passar a dir-se BLANCH S.L.

“ PER DESPERTAR AQUESTA SOCIETAT ANESTESIADA”

Josep Pere Peyró, nascut a Pollença l’any 1976, però resident fora de les Illes pràcticament des de que tenia 18 anys, es va presentar al Club Pollença amb un estil que recordava Lluís Llach per parlar-me de El Cel és massa baix, l’obra teatral que presentà al Club Pollença els passats 10 i 11 de gener. Durant la conversa que varem mantenir, asseguts a un dels bars més emblemàtics de Pollença, a més de parlar-me de teatre, on Peyrò es mou com un peix dins l’aigua, em va convidar a viatjar per Àfrica, a través d’una Coca Cola, una ampolla d’aigua, i una quants cigarrets que jo em vaig fumar, per explicar-me la manera que té de realitzar els seus projectes, desplaçant-se personalment al lloc on neixen les històries que explica.

“El terrorisme islamista és el pitjor producte de la racionalitat occidental comandat pel pitjor geni de la fe oriental”, va dir un dia Ahmed Ghazali, l’autor de El cel és massa baix, obra de teatre sobre la canalització de la violència humana. Segons el director de l’obra, Josep Pere Peyró, nascut a Mallorca, “les paraules d’Ahmed intenten condensar el tema de El cel es massa baix. L’encert de la frase és que implica les dues parts, orient i occident i fa veure que ningú és aliè al problema. No existeix una única visió del que comporta la immigració, i menys, una visió maniquea”.

L’any 2000, quan Peyró ja en portava uns quants dins el món del teatre, va viatjar cap a Àfrica on es va començar a interessar per Marroc, Argèlia, Tunísia, Camerun i altres països del continent veí. D’aquest viatge en va sorgir la col·laboració amb una companyia teatral de Casablanca (Marroc) a través de la qual, l’any 2004 es va poder presentar Les portes del cel al Festival Internacional de Sitges. El dramaturg explica que “la idea de Les portes del cel ”, que tracta de la immigració clandestina, “em va venir un dia dinant a un bar. Al telenotícies va sortir que havien mort quatre immigrants clandestins que viatjaven dins un contenidor. En el moment que vaig veure les notícies em vaig adonar que tothom va continuar menjant i jo vaig pensar que havia de fer alguna cosa per despertar aquesta societat anestesiada. I per això vaig escriure Les portes del cel, perquè penso que el teatre té la capacitat de fer més curta la distància entre el drama i el que el mira”.

Quan Ahmed Ghazali va assistir com a espectador a Les portes del cel, li va oferir a Peyró d’escriure El cel és massa baix, i d’aquesta en va sortir posteriorment La Tanca, escrita també per Peyró, la qual conforma una trilogia, que no estava prèviament pensada, que intenta “crear una mena de consciència social envers una realitat que ens propera, però que des de Europa es viu molt llunyana. La trilogia, que arribarà a ser una pentalogia, ja que s’estan escrivint dues obres més entorn a la mateixa temàtica, vol donar a conèixer una l’experiència de la immigració, per tal que l’espectador en pugui tenir una mirada més profunda. Devora canostra hi viu gent amb condicions molt injustes que desitja millorar la seva vida. El més trist però, és que són pobres degut al nostre enriquiment”.

En les tres obres que conformen aquesta trilogia, els espectadors són part activa dels espectacles “perquè és una satisfacció veure que l’espectador entén de manera completa el que es tracta a l’obra. Fent-lo participar, fins allà on vulgui, forma part de la historia i ja no se sent aliè al problema que es tracta, és a dir, que no és només un espectador, sinó una persona que forma part del drama, per la qual cosa, després, com a ciutadà, pot manifestar la seva posició”. I és que Pere Peyró, un ciutadà compromès amb l’actualitat que l’envolta, se serveix del teatre per col·lectivitzar les seves experiències personals “ja que l’objecte social del teatre és portar una experiència vivencial, més que intel·lectual, a l’espectador. Quan la societat es teatralitza, el teatre com a art necessita dur a l’espectador a un espai real per a fugir de les convencions”.

Després de gaudir de El cel és massa baix, a Pollença i La Tanca, a Palma, els mallorquins ens haurem de desplaçar fora de les Illes si volem seguir gaudint del teatre de Peyró perquè al dramaturg mallorquí l’esperen a la Ciutat Comtal, “allà on se m’obriren les portes” on segueix carregat de projectes, “per despertar aquesta societat anestesiada”.

“DINAMO ÉS DINAMO”

“Dinamo és Dinamo” és la millor manera de definir la banda, formada per Fede (veu i guitarra), Lolo (coros i trompeta), Juanan (baix), Markus (teclats) i Val (bateria), tot i que ells diuen que són “una mancomunió de gent molt dispar, de cultures antagòniques amb l’impuls per generar un ambient i eufòria cosmopolita dins i fora de l’escenari”. La seva unió va ser ara fa uns cinc anys, quan “per casualitat ens vam trobar i ens vam enamorar, més o menys com un matrimoni ens vam agradar mútuament. La nostra unió va ser com un fletxada”.

Diuen que fan Original Latin Ska, “però és només una etiqueta perquè la gent pugui parlar de nosaltres amb algun concepte. El que fem, en realitat, és ajuntar en un mateix lloc i un mateix espai (sigui un ordinador, una sala d’assaig, una maqueta o un disc) totes aquelles experiències que cada un dels membres va recollint al llarg del seu recorregut vital”, per això, Dinamo és una banda autobiogràfica. Amb els cinc anys d’història que té, ha aconseguit contar les històries d’allò que els envolta i personificar-ho dins una estètica decadent, tan humana com musical. “En les nostres cançons reproduïm sempre el mateix tipus de rols socials, com l’equilibrista, que té una història trista” i és aquí on es produeix la dicotomia de la banda, que canta trist i toca alegre, “perquè tot en Dinamo és una mica circense”.

Però no per l’equilibrista, el seu primer disc es titula Desequilibrio. “El desequilibri és el que defineix tots els membres de la banda. Cap de nosaltres no som ni funcionaris ni tampoc músics reconeguts. Més bé som equilibristes desequilibrats perquè caminant sobre la corda fluixa, a vegades hi podem fer tombarelles i d’altres pengem d’un fil”. “Mira quien soy, el equilibrista, algunos me respetan como artista, vivo en constante tensión por amor, siempre entre el bien i el mal. I és mi afición andar por la cuerda, no importa el sitio donde yo amanezca”. I és que Dinamo és també una banda de músics itinerants, fins al moment en què es trobaren per casualitat a Mallorca, i com a tals “no hem triat el tipus de música que fem. Com a tota banda hi ha una ànima artística i després un filtre per on passen les idees. El fet de que Dinamo estigui format per gent de Mar de Plata (Argentina), Per (Australia) i Pollença fa que aquest filtre sigui més ample i al final, el que fem, és allò que sona a Dinamo, que és allò que ens surt de dins”.

Així va ser com va sorgir el disc, “que no ens havíem plantejat com a tal. Decidírem enregistrar una maqueta amb aquell material que havíem anat acumulant i se varen quedar únicament aquelles cançons que varen passar el filtre, que trobàvem que valien la pena i que sonaven a Dinamo. La maqueta va començar a circular i veient la recepció que va tenir per part del públic es va enregistrar el disc de la ma de Punkaway Records”. Aquest hivern es va presentar a Ses Voltes davant de més de 1000 persones.

A més de contar les històries d’allò que per als músics de Dinamo és quotidià, la banda no té cap més intenció, és una banda apolítica perquè “no volen donar cap missatge, ens basta en què el públic se senti identificat amb les nostres cançons, que les canti quan venen als concerts. Per nosaltres la música és universal i ens és igual compartir escenari amb un o altre grup, mentre poguem fer disfrutar la gent que hi ha baix. Tenim com a referències musicals totes aquelles que facin falta però evidentment, més que haver de citar noms que ens influeixen ens agradaria a nosaltres ser citats com a referents”. De moment, al seu lloc web, www.dinamonet.com, hi ha un llibre de visites amb comentaris de gent d’arreu del món com Veneçuela, Argentina, Costa Rica o Canadà, entre altres llocs.

Segons Dinamo, aquest lloc i juntament amb www.myspace.com/dinamoska supleixen les mancances geogràfiques que comporta ser una banda que ha nascut dins Mallorca. D’aquesta manera, encara que hi ha hagi quilòmetres de distància, la música hi pot arribar. De fet, va ser a través del myspace que van aconseguir, per un seguit de contactes, circumstàncies i casualitats, arribar a tocar a Bèlgica. Encara que la seva fita musical pel moment va ser quan varen representar les Illes Balears al Campionat Mundial de futbol que se va celebrar a Renània del Nort-Westfalia (Alemanya) “ allà sí que fèiem tombarelles damunt la corda d’equilibris. Aquestes actuacions són la recompensa per tot allò que sembram, tot i que a vegades ni tan sols nosaltres som conscients del què sembram. Així i tot, tot allò que poguem recollir és ben rebut”.

“VAIG APRENDRE A FER CINEMA DINS LA FILMOTECA I LLEGINT LLIBRES”

Vicente Aranda és un dels directors de cinema espanyol que encara es mantenen. Encara que no li agrada, alguns el titllen d’avi del cinema espanyol. No és d’estranyar que rebutgi el nom ja que es troba en plena forma, tan personal com professional. Des de fa més de quaranta anys, el director i la seva família estiuegen a Pollença, poble que considera “un exili daurat” degut a la Serra de Tramuntana. Confessa també que li agradaria passar més estones per Pollença però que necessita la infrastructura de Madrid per treballar.

Com va decidir ser director de cinema? Crec que és una vocació que he tingut sempre, encara que ho veia impossible. De petit, quan em demanaven què volia ser, mai deia director.

Així doncs, com comença la seva carrera? Va ser per casualitats de la vida. Vaig arribar a Barcelona l’any 59 i vaig establir amistats amb gent important del cinema com R. Bofill, J. Jordà, R. Esteba, etc. Tenia un guió escrit, però no tenia currículum i a més, m’havia d’enfrontar amb el Sindicat Vertical Franquista, que curiosament presidia Bardem. Gràcies a aquestes amistats que s’interessaren pel meu guió ho vam poder arreglar i juntament amb Roman Gubern vam dirigir el que va ser el meu primer treball cinematogràfic: Brillante Porvenir, que es va estrenar al 64.

Quins estudis va cursar? Vaig aprendre a fer cinema dins la filmoteca i llegint llibres. Llavors ni tan sols hi havia vídeo i havíem de demanar que ens fessin passes especials de les pel·lícules que ens interessaven. El que més estudiava eren pel·lícules americanes dels anys 40 així com el cinema de Sèrie B.

Quins són els productes cinematogràfics que consumeix actualment? És curiós però la mateixa gent que feia abans l’únic cinema que m’interessava és la que fa ara l’únic cinema que no m’interessa, que m’avorreix. Pel·lícules com Titànic, Poseidón, Piratas, etc. no tenen res a explicar. Jo segueixo admirant els directors que estimen el cinema, no els que se’n volen enriquir. Segueixo molt el cinema independent americà, que produeix en gran volum. Els estudis cinematogràfics són els tenen diners però els independents són els que tenen talent.

Quins principis segueix vostè alhora de rodar una pel·lícula? En les meves vint-i-quatre pel·lícules, he procurat salvar la meva integritat, ser honest en tot el que faig, independentment que triomfi o no en taquilla. De fet, sempre he estat bastant previsible amb això. El que busco amb una pel·lícula és comunicació, ensenyar alguna cosa i també aprendre. Encara que des de que sóc pare només penso en què les meves filles no s’avergonyeixin del meu treball.

Què en pensa del cinema espanyol actual? Penso que hi ha la mateixa confusió que amb l’americà. Ho veig tot, no només allò representatiu. Hi ha una diferència abismal entre aquells que busquen fer diners i els que els interessa el cinema.

Quin és el seu director espanyol preferit? No m’agrada banyar-me en aquestes preguntes però Pedro Almodóvar em mereix molt de respecte pel fet que resisteix fent cinema espanyol, explicant l’Espanya que l’interessa tot i que podria haver-se passat a la producció en anglès perfectament.

En el cas de la seva última pel·lícula, per què decideix adaptar Tirant lo Blanc? Era un projecte que tenia al calaix des de feia molt temps. Els productors van decidir tirar-lo endavant tot i les meves reticències. Sabia que era una producció molt costosa però els productors es van voler arriscar.

Està content amb el resultats? La veritat és que no gaire. Al principi el camí era molt ampli i vam acabar que no hi podíem ni passar. A més, la varen voler estrenar molt de pressa i per això ha estat un fracàs a les pantalles.

Què n’opina de la crítica? Penso que cal distingir la crítica periodística del públic. Per a mi, la crítica espanyola no sap veure el simbolisme implícit d’una pel·lícula, la considero banal, també perquè està sotmesa a la pressió temporal que requereix la producció periodística. Tot es fa ràpid i malament. Per altra banda, per a saber la reacció del públic, què ha aportat aquella pel·lícula s’han d’esperar mínim tres anys.

D’on prové el seu interès per adaptar novel·les? Per a mi és una qüestió percentual. Per exemple a Amèrica, moltes pel·lícules són adaptacions però la crítica o el públic no li dona importància perquè no coneix la novel·la. En el meu cas, m’agrada perquè amb les novel·les ja tens alguna cosa per posar sobre la taula del productor. Així i tot, només agafo de les novel·les les idees que m’aporten i són novel·les que em diuen sempre alguna cosa.

En aquest sentit, és vostè qui proposa les pel·lícules o són els productors qui se les proposen? Depèn, però jo prefereixo que me les proposin. Llavors, ja depèn de si m’interessa el projecte o si sé com fer-ho.

Com escull els actors? Sempre faig càsting. Mai en tria un de concret per algun paper concret? Home, sempre tinc predilecció pels actors amb qui ja he treballat i em coneixen com per exemple Victoria Abril, amb ella és qüestió de fer l’ullet. Així i tot, sempre faig càsting.

I la resta de l’equip tècnic? En aquest cas firmo una clàusula amb els productors per triar-lo conjuntament. Els productors diuen que ho fan ells però amb aquesta clàusula jo tinc dret a vet. L’únic que faig és mirar per les pel·lícules i ells haurien de fer el mateix, per això vaig a favor seu.

Quina considera que és la seva millor pel·lícula? És molt difícil perquè totes les faig amb el cor. Quan a temàtica, potser em quedaria amb Intruso (1993) per la dificultat que suposava parlar de la mort des d’un sentit positiu. A Intruso hi havia “beneits d’universitat” idea que em va venir arrel de fer Amantes (1991) que parlava de personatges llestos però gairebé analfabets. M’agrada treballar amb aquesta dualitat, la possibilitat de que les pel·lícules puguin formar díptics em resulta atractiva. Encara que la crítica no ho sap veure.

Ha aplicat aquesta dualitat en algun altre cas? Sí, vaig fer el mateix amb Tiempo de Silencio (1986) y Si te dicen que caí (1989). Totes dues parlen de la guerra però una des de Madrid, on vaig aplicar els prismàtics al revés, i la segona des de Barcelona, on els prismàtics estaven com toquen. Va ser una qüestió de mirades. També ho vaig fer amb Juana la Loca (2001) i Carmen (2003). Són dues dones complementàries. Mentre una desitja l’amor, a l’altre li sobra.

Quina és la seva temàtica preferida? Tan sols el que m’interessa explicar per als demés. No obstant, penso que totes les meves pel·lícules tenen un lema comú que és que tots volem ser un altre, però me’n he adonat a posteriori. Sempre pretenc donar testimoni que és el mateix que aprendre i ensenyar.

RWANDA IS YOU & ME

Rwanda ja no es un país de hutus i tutsis, “Rwanda som tu i jo”. Després de la guerra, fa tan sols 14 anys, aquestes dues paraules es varen convertir en tabú pels habitants d’aquest petit país centreafricà on sempre és primavera, i ara es parla en argot de curts (hutus) i llargs (tutsis). Abolint els mots, el govern, encapçalat pels tutsis que formen el Front Patriòtic Ruandès, intenta, amb nombroses campanyes publicitàries com la de Rwanda is you & me (Rwanda som tu i jo) o Proudly Rwanda (orgull ruandés), desfer-se de qualsevol recel que pugui quedar d’aquell genocidi ocorregut l’any 1994, en el qual varen morir gairebé un milió de persones. De fet quan els tutsis, vencedors de la guerra civil, agafaren el poder, es varen proposar construir una nova Rwanda “on no hi quedi pedra sobre pedra”, va dir el president Paul Kagame, una Rwanda dels ruandesos, intel·ligent i desenvolupada, on no quedés cap signe de violència entre les persones, i on, al 2020 (Vision 2020) no hi quedi cap rastre de pobresa.

Una de les impressions que vaig tenir és que sembla que el govern està aconseguint que tots els ruandesos convisquin en pau i sense recels i se sentin d’un mateix país, sense importar la seva descendència. No obstant, el fet de radicar la pobresa d’aquí a l’any 2020... permeteu-me que el posi en dubte. És cert que el sistema capitalista comença a entrar dins Rwanda, perquè Estats Units hi trepitgen fort, per la qual cosa, talment el liberalisme estadounidenc on s’implanta el sistema darwinista de la supervivència del més fort, actualment a Rwanda si tens recursos vius i si no, simplement sobrevius. Amb això vull dir que no sé si al 2020 la pobresa haurà deixat d’existir a Rwanda, més aviat, em penso que els pobres seran de cada vegada més arraconats a les colines que omplen el país, allunyant-los de la minoria que es pot permetre viure a les ciutats.

Perdonau-me l’atreviment, però la meva opinió és que no s’acabarà amb la pobresa, sinó que simplement es passarà el drap i la bretxa de les desigualtats que ja s’està començant a obrir a Rwanda, serà de cada cop més ampla, perquè tot i que Estats Units hagi entrat amb força dins Rwanda i faci costat al govern, el progrés només ha arribat a uns quant privilegiats, mentre que la gran majoria viu encara en zones rurals on nens de quatre anys caminen quilòmetres i quilòmetres per aconseguir omplir un o dos barrals d’aigua, nenes de nou anys porten a l’esquena els seus germans petits i dones, de no més d’una trenta d’anys, amb l’infant a l’esquena i els plàtans sobre el cap, treballen el camp de casa seva mentre l’home seu, jeu o beu cervesa al bar.

És veritat que el progrés evita haver de fer totes aquestes peripècies per sobreviure, però sota el meu punt de vista el progrés, emmarcat dins un sistema capitalista com el que arriba ara a Rwanda, s’agafa de la mà d’una manca de valors com ara d’individualisme i la manca de capacitat d’estimar als altres. I és trist, molt trist, que s’hagi de viatjar a Àfrica o altres indrets subdesenvolupats del món de recordar què és l’amor per les persones, l’amor per la vida. I és trist també viatjar-hi i comprovar que el tòpic de “com menys tenen més et donen” és cert, perquè el que no tenen i no poden oferir són coses materials, per tant, el que et donen és amor. Ells han d’aprendre de nosaltres una manera de viure més fàcil, més còmode, que permet no passar fred, ni calor, ni gana, ni set... però el que els habitants del “primer món” podem aprendre d’ells, dista de tecnologia o economia i se centra únicament en els valors humans. El que podem aprendre d’ells és el simple fet de viure amb amor, de superar les diferències i de la mateixa manera que els ruandesos construeixen una Rwanda sota el lema “som tu i jo”, construir un món de tots i per tots.