A EURO LA BOLA

Aquell no era un campionat qualsevol. No era un campionat més, un d’aquells campionats en que l’únic motiu que tenen les partides per celebrar-se és que són una partida més del campionat. Aquell campionat tenia un motiu. Un motiu més.
Joaquim Domingo i Sánchez va morir l’any 1981 al barri de Sants de Barcelona. Se’l recorda perquè la ciutat de Barcelona va concedir-li dues medalles d’or al mèrit esportiu. L’esport: el billar.
Amb 18 anys, Joaquim Domingo i Sánchez ja s’havia proclamat subcampió del món en partida lliure. Des de fa nou anys el Club Billar de Sants li ret homenatge.
Aquell campionat era per ell. Es tractava del IX Memorial Joaquim Domingo, celebrat entre el 29 de novembre i l’1 d’octubre de 2005.
Però aquell campionat és sols una excusa per parlar del billar.

Eren les 21.30 d’un dimecres qualsevol i el local estava pràcticament buit. Sis taules de billar a planta baixa i unes quantes més a la part superior del local però sols una era utilitzada. En Fèlix, l’amo del Vic Pool i en Roger, desè de Catalunya de billar en modalitat anglesa, ja feia temps que jugaven, ja anaven pel segon quinto de Heineken però encara no havien començat a apostar.
Els altres havien d’arribar a quarts d’onze, però no van arribar en tota la nit així que en Fèlix i en Roger van començar a euro la bola.

Al cap de poc temps va arribar en Dani Costa, un ex jugador de billar que havia estat molt bo durant la seva joventut, però ja feia temps que no jugava, i més que no competia. "Hi havia altres coses que m’interessaven més, entre elles, la meva dona".
En Dani Costa no havia apostat mai durant els anys que va jugar a billar i ara, encara que estava acostumat a veure-ho, es sorprenia de que els jugadors no poguessin fer pràcticament ni una sola partida sense apostar, encara que fos a euro la bola.

Aquella nit les apostes haurien estat més grans si la resta de jugadors haguessin aparegut. "Apostem per donar-li una mica més de risc al joc", explica en Roger.
Encara que en Dani ja no jugava, anava sovint al Vic Pool a veure jugar als altres i també a donar-los consells sobre "com arribar a ser el millor".
Aquells consells no interessaven a en Fèlix que als seus quasi cinquanta anys ja en sabia prou. Tenia un local de billar, l’únic de la comarca d’Osona vinculat a la Federació Catalana de Billars, i a més, s’encarregava d’organitzar campionats entre diferents clubs de billar. Però en Dani parlava per en Roger i també per els altres, que aquella nit no hi eren.
En Roger té 18 anys i en fa dos que es dedica de manera seriosa al billar. En Dani pensa que amb la traça que té podria estar millor classificat del que ho està. Però ell pensa que "per ser millor has de ser ric".
-Per ser el millor no has de ser ric - diu en Dani - t’has de saber promocionar.
-Promocionar-me? Però si jo sóc un pringat. A qui li importo?
-Hauries de començar per anar al 9 Nou cada cop que guanyis un campionat. Collons, nen, que vas desè de Catalunya!
-El billar no és un esport interessant - diu en Fèlix- no hi ha acció. La gent es torna boja pel futbol, que és un dels esports més idiotes que es poden trobar, i en canvi, el billar o els escacs, que són esports intel·ligents, ningú se’ls mira.
-Fèlix, n’han quedat cinc.
En Roger es referia a les boles que havien quedat sobre la taula, és a dir, els euros que des d’aquell moment en Fèlix li devia.

L’aposta consistia en que per cada bola del contrincant que quedés sobre la taula, aquest li hauria de pagar l’equivalent amb euros al guanyador de la partida. En els billars anglesos, modalitat que practiquen i que descendeix de l’snoocker, hi ha set boles de color vermell i set de color groc, a més de la negra, que compta doble. Hi ha diverses modalitats de billars, l’anglesa, l’americana (amb boles rallades i llises), l’snoocker (billar de grans dimensions), el billar de caramboles, etc. Les regles varien d’una modalitat a l’altre però les apostes són sempre les mateixes.

En Roger havia entrat d’una sola tirada totes les boles vermelles, totes les seves boles inclosa la negra després de que en Fèlix fallés al haver-ne entrat dues. Però semblava que no l’interessés ser el millor, ni com podia arribar a ser-ho. Sols li interessava passar una bona estona practicant l’esport pel qual sent passió i guanyar uns quants calers. "Encara que sigui per pagar-me les birres, que no són barates".
El billar, "esport de rics" (i d’intel·ligents) sempre s’ha caracteritzat per l’afany d’aconseguir diners. Ara, a Catalunya, és a petita escala, amb apostes il·legals entre amics o companys del mateix club de billars.

En Roger explica, que "les apostes són perquè sí, sols per donar una mica més de risc al joc, però jo he arribat a guanyar fins a 900 euros. És clar, fora de la comarca, aquí la gent ja em coneix i sap com jugo però quan vaig a fora faig veure que soc dolent, els altres aposten grans quantitats de diners perquè pensen que guanyaran i després guanyo jo. Això ho fem tots".
Martin Scorsese reflecteix a la perfecció aquesta realitat de les apostes il·legals als billars a la pel·lícula El color del dinero, una realitat desconeguda per molts. És clar que la pel·lícula la tracta a gran escala, centrant-se en els Estats Units i aquest modest reportatge sols en fa cinc cèntims centrats, gairebé, en la comarca d’Osona.

Però una cosa és clara, tal com posa Martin Scorsese en boca de Paul Newman en la citada pel·lícula: "per ser un bon jugador de billar es necessiten dues coses: una ment lúcida i un parell de collons".