LA DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS COMPLEIX 60 ANYS

"Alguns moments de la història de la humanitat tenen una grandesa que, tot i que no serveixen per a redimir les barbaritats que han tacat i segueixen degradant les pàgines del llibre que escrivim cada dia, permeten mantenir encesa en el cor de les persones la flama de l’esperança i de l’optimisme, sense la qual la paraula ‘futur’ no tindria sentit. La Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 és un d’aquests moments. És la millor demostració que, en essència, les persones segueixen sent capaces no només del pitjor, sinó també del millor.” Boutros Boutros-Gali. Los derechos humanos en el siglo XXI. Ediciones Unesco/Icaria Editorial

El proper 10 de desembre la Declaració Universal dels Drets Humans que l’Assemblea General de Nacions Unides va aprovar un 10 de desembre de 1948 complirà 60 anys, 60 dècades d’un intent de fer complir els drets i les llibertats de tots els éssers humans, “sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició”, tal com diu l’article 2 de l’esmentada declaració. De moment, aquests 60 anys es queden només en un intent de fer universals els drets i llibertats de tots els éssers humans, ja que molts dels drets que es recullen en els 30 articles d’ aquesta Declaració encara són violats avui en dia.

Malgrat això, els canvis que s’han produït des de la proclamació són fonamentals i no poden ser negats. Fins llavors, les violacions dels drets humans eren considerades afers interns de cada país, mentre que des de que es va signar la Declaració Universal dels Drets Humans, qualsevol violació dels drets i llibertats fonamentals de les persones és jutjada per part d’una comunitat internacional consolidada actualment amb més de 185 estats membres. Però no només els governs qui estan de cada dia mes sensibilitzats sinó que els ciutadans també fan de cada dia més difícils que les violacions dels drets fonamentals de les persones es cometin impunement.

La Declaració Universal dels Drets Humans va ser creada per tal de que la barbàrie i els horrors que varen ocórrer durant la Segona Guerra Mundial, no quedessin lliures de càstig i sobretot, que no es tornessin a repetir mai més. Arran d’aquella guerra l’any 1945 molts humanistes varen prendre consciencia del valor que té l’ésser humà per damunt de qualsevol altra cosa i es va crear la l’Organització de les Nacions Unides qui l’any 1948 va signar la Declaració Universal dels Drets Humans.

Tot i la importància que es va donar en aquell moment, el fet de tenir un document que per primera vegada contemplava una sèrie de drets universals, inalienalienables, irrenunciables, intransferibles, imprescriptibles, indivisibles i aplicables a tota la humanitat, la Declaració per si sola no garantia (ni garanteix) que aquests drets es complissin ja que no estan vinculats jurídicament. Per això, va ser necessari preparar un document que a més d’especificar els drets humans fos capaç de forçar els estats a aplicar-lo.

El procés va culminar amb el Pacte Internacional relatiu als Drets civils i política i el Pacte Internacional relatiu als Drets econòmics, socials i culturals, dues convencions signades l’any 1966 que juntament amb la Declaració Universal dels Drets Humans forma la Carta Internacional dels Drets Humans. Aquesta segueix avui en dia sense servir com a referent jurídic, no obstant, si que ha assolit una referència importantíssima en l’àmbit ètic internacional.

I és que la Declaració no obliga a res ja que tan sols és una és una relació de 30 articles que conformen “un ideal comú pel qual tots els pobles i nacions han d’esforçar-se, a fi que tant els individus com les institucions, inspirant-se constantment en ella, promoguin, mitjançant l’ensenyament i l’educació, el respecte a aquests drets i llibertats”, tal com s’esmenta en el preàmbul de la mateixa.

En aquest sentit, cal tenir en compte que la Declaració no va ser només conseqüència dels horrors ocorreguts durant la Segona Guerra Mundial, sinó que va ser també resultat de molts de segles de lents avanços en matèria de drets humans (a base de patir molts de segles de crims contra la humanitat) com ara la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà que l’any 1789 va sortir fruit de la Revolució Francesa. Així mateix, totes les civilitzacions, religions o filosofies que atribueixen un valor a l’ésser humà han contribuït la idea dels Drets Humans i de la mateixa manera, totes aquestes civilitzacions, religions o filosofies, a través de les persones que les conformen, segueixen una lluita perquè a la fi, aquest seguit de bones intencions, siguin aplicades i respectats a tothom i per tothom. Aquests 60 anys demostren que la Declaració Universal dels Drets Humans és una lluita que ve d’enrere, però que segueix en peu i més viva que mai.