“DINAMO ÉS DINAMO”

“Dinamo és Dinamo” és la millor manera de definir la banda, formada per Fede (veu i guitarra), Lolo (coros i trompeta), Juanan (baix), Markus (teclats) i Val (bateria), tot i que ells diuen que són “una mancomunió de gent molt dispar, de cultures antagòniques amb l’impuls per generar un ambient i eufòria cosmopolita dins i fora de l’escenari”. La seva unió va ser ara fa uns cinc anys, quan “per casualitat ens vam trobar i ens vam enamorar, més o menys com un matrimoni ens vam agradar mútuament. La nostra unió va ser com un fletxada”.

Diuen que fan Original Latin Ska, “però és només una etiqueta perquè la gent pugui parlar de nosaltres amb algun concepte. El que fem, en realitat, és ajuntar en un mateix lloc i un mateix espai (sigui un ordinador, una sala d’assaig, una maqueta o un disc) totes aquelles experiències que cada un dels membres va recollint al llarg del seu recorregut vital”, per això, Dinamo és una banda autobiogràfica. Amb els cinc anys d’història que té, ha aconseguit contar les històries d’allò que els envolta i personificar-ho dins una estètica decadent, tan humana com musical. “En les nostres cançons reproduïm sempre el mateix tipus de rols socials, com l’equilibrista, que té una història trista” i és aquí on es produeix la dicotomia de la banda, que canta trist i toca alegre, “perquè tot en Dinamo és una mica circense”.

Però no per l’equilibrista, el seu primer disc es titula Desequilibrio. “El desequilibri és el que defineix tots els membres de la banda. Cap de nosaltres no som ni funcionaris ni tampoc músics reconeguts. Més bé som equilibristes desequilibrats perquè caminant sobre la corda fluixa, a vegades hi podem fer tombarelles i d’altres pengem d’un fil”. “Mira quien soy, el equilibrista, algunos me respetan como artista, vivo en constante tensión por amor, siempre entre el bien i el mal. I és mi afición andar por la cuerda, no importa el sitio donde yo amanezca”. I és que Dinamo és també una banda de músics itinerants, fins al moment en què es trobaren per casualitat a Mallorca, i com a tals “no hem triat el tipus de música que fem. Com a tota banda hi ha una ànima artística i després un filtre per on passen les idees. El fet de que Dinamo estigui format per gent de Mar de Plata (Argentina), Per (Australia) i Pollença fa que aquest filtre sigui més ample i al final, el que fem, és allò que sona a Dinamo, que és allò que ens surt de dins”.

Així va ser com va sorgir el disc, “que no ens havíem plantejat com a tal. Decidírem enregistrar una maqueta amb aquell material que havíem anat acumulant i se varen quedar únicament aquelles cançons que varen passar el filtre, que trobàvem que valien la pena i que sonaven a Dinamo. La maqueta va començar a circular i veient la recepció que va tenir per part del públic es va enregistrar el disc de la ma de Punkaway Records”. Aquest hivern es va presentar a Ses Voltes davant de més de 1000 persones.

A més de contar les històries d’allò que per als músics de Dinamo és quotidià, la banda no té cap més intenció, és una banda apolítica perquè “no volen donar cap missatge, ens basta en què el públic se senti identificat amb les nostres cançons, que les canti quan venen als concerts. Per nosaltres la música és universal i ens és igual compartir escenari amb un o altre grup, mentre poguem fer disfrutar la gent que hi ha baix. Tenim com a referències musicals totes aquelles que facin falta però evidentment, més que haver de citar noms que ens influeixen ens agradaria a nosaltres ser citats com a referents”. De moment, al seu lloc web, www.dinamonet.com, hi ha un llibre de visites amb comentaris de gent d’arreu del món com Veneçuela, Argentina, Costa Rica o Canadà, entre altres llocs.

Segons Dinamo, aquest lloc i juntament amb www.myspace.com/dinamoska supleixen les mancances geogràfiques que comporta ser una banda que ha nascut dins Mallorca. D’aquesta manera, encara que hi ha hagi quilòmetres de distància, la música hi pot arribar. De fet, va ser a través del myspace que van aconseguir, per un seguit de contactes, circumstàncies i casualitats, arribar a tocar a Bèlgica. Encara que la seva fita musical pel moment va ser quan varen representar les Illes Balears al Campionat Mundial de futbol que se va celebrar a Renània del Nort-Westfalia (Alemanya) “ allà sí que fèiem tombarelles damunt la corda d’equilibris. Aquestes actuacions són la recompensa per tot allò que sembram, tot i que a vegades ni tan sols nosaltres som conscients del què sembram. Així i tot, tot allò que poguem recollir és ben rebut”.

“VAIG APRENDRE A FER CINEMA DINS LA FILMOTECA I LLEGINT LLIBRES”

Vicente Aranda és un dels directors de cinema espanyol que encara es mantenen. Encara que no li agrada, alguns el titllen d’avi del cinema espanyol. No és d’estranyar que rebutgi el nom ja que es troba en plena forma, tan personal com professional. Des de fa més de quaranta anys, el director i la seva família estiuegen a Pollença, poble que considera “un exili daurat” degut a la Serra de Tramuntana. Confessa també que li agradaria passar més estones per Pollença però que necessita la infrastructura de Madrid per treballar.

Com va decidir ser director de cinema? Crec que és una vocació que he tingut sempre, encara que ho veia impossible. De petit, quan em demanaven què volia ser, mai deia director.

Així doncs, com comença la seva carrera? Va ser per casualitats de la vida. Vaig arribar a Barcelona l’any 59 i vaig establir amistats amb gent important del cinema com R. Bofill, J. Jordà, R. Esteba, etc. Tenia un guió escrit, però no tenia currículum i a més, m’havia d’enfrontar amb el Sindicat Vertical Franquista, que curiosament presidia Bardem. Gràcies a aquestes amistats que s’interessaren pel meu guió ho vam poder arreglar i juntament amb Roman Gubern vam dirigir el que va ser el meu primer treball cinematogràfic: Brillante Porvenir, que es va estrenar al 64.

Quins estudis va cursar? Vaig aprendre a fer cinema dins la filmoteca i llegint llibres. Llavors ni tan sols hi havia vídeo i havíem de demanar que ens fessin passes especials de les pel·lícules que ens interessaven. El que més estudiava eren pel·lícules americanes dels anys 40 així com el cinema de Sèrie B.

Quins són els productes cinematogràfics que consumeix actualment? És curiós però la mateixa gent que feia abans l’únic cinema que m’interessava és la que fa ara l’únic cinema que no m’interessa, que m’avorreix. Pel·lícules com Titànic, Poseidón, Piratas, etc. no tenen res a explicar. Jo segueixo admirant els directors que estimen el cinema, no els que se’n volen enriquir. Segueixo molt el cinema independent americà, que produeix en gran volum. Els estudis cinematogràfics són els tenen diners però els independents són els que tenen talent.

Quins principis segueix vostè alhora de rodar una pel·lícula? En les meves vint-i-quatre pel·lícules, he procurat salvar la meva integritat, ser honest en tot el que faig, independentment que triomfi o no en taquilla. De fet, sempre he estat bastant previsible amb això. El que busco amb una pel·lícula és comunicació, ensenyar alguna cosa i també aprendre. Encara que des de que sóc pare només penso en què les meves filles no s’avergonyeixin del meu treball.

Què en pensa del cinema espanyol actual? Penso que hi ha la mateixa confusió que amb l’americà. Ho veig tot, no només allò representatiu. Hi ha una diferència abismal entre aquells que busquen fer diners i els que els interessa el cinema.

Quin és el seu director espanyol preferit? No m’agrada banyar-me en aquestes preguntes però Pedro Almodóvar em mereix molt de respecte pel fet que resisteix fent cinema espanyol, explicant l’Espanya que l’interessa tot i que podria haver-se passat a la producció en anglès perfectament.

En el cas de la seva última pel·lícula, per què decideix adaptar Tirant lo Blanc? Era un projecte que tenia al calaix des de feia molt temps. Els productors van decidir tirar-lo endavant tot i les meves reticències. Sabia que era una producció molt costosa però els productors es van voler arriscar.

Està content amb el resultats? La veritat és que no gaire. Al principi el camí era molt ampli i vam acabar que no hi podíem ni passar. A més, la varen voler estrenar molt de pressa i per això ha estat un fracàs a les pantalles.

Què n’opina de la crítica? Penso que cal distingir la crítica periodística del públic. Per a mi, la crítica espanyola no sap veure el simbolisme implícit d’una pel·lícula, la considero banal, també perquè està sotmesa a la pressió temporal que requereix la producció periodística. Tot es fa ràpid i malament. Per altra banda, per a saber la reacció del públic, què ha aportat aquella pel·lícula s’han d’esperar mínim tres anys.

D’on prové el seu interès per adaptar novel·les? Per a mi és una qüestió percentual. Per exemple a Amèrica, moltes pel·lícules són adaptacions però la crítica o el públic no li dona importància perquè no coneix la novel·la. En el meu cas, m’agrada perquè amb les novel·les ja tens alguna cosa per posar sobre la taula del productor. Així i tot, només agafo de les novel·les les idees que m’aporten i són novel·les que em diuen sempre alguna cosa.

En aquest sentit, és vostè qui proposa les pel·lícules o són els productors qui se les proposen? Depèn, però jo prefereixo que me les proposin. Llavors, ja depèn de si m’interessa el projecte o si sé com fer-ho.

Com escull els actors? Sempre faig càsting. Mai en tria un de concret per algun paper concret? Home, sempre tinc predilecció pels actors amb qui ja he treballat i em coneixen com per exemple Victoria Abril, amb ella és qüestió de fer l’ullet. Així i tot, sempre faig càsting.

I la resta de l’equip tècnic? En aquest cas firmo una clàusula amb els productors per triar-lo conjuntament. Els productors diuen que ho fan ells però amb aquesta clàusula jo tinc dret a vet. L’únic que faig és mirar per les pel·lícules i ells haurien de fer el mateix, per això vaig a favor seu.

Quina considera que és la seva millor pel·lícula? És molt difícil perquè totes les faig amb el cor. Quan a temàtica, potser em quedaria amb Intruso (1993) per la dificultat que suposava parlar de la mort des d’un sentit positiu. A Intruso hi havia “beneits d’universitat” idea que em va venir arrel de fer Amantes (1991) que parlava de personatges llestos però gairebé analfabets. M’agrada treballar amb aquesta dualitat, la possibilitat de que les pel·lícules puguin formar díptics em resulta atractiva. Encara que la crítica no ho sap veure.

Ha aplicat aquesta dualitat en algun altre cas? Sí, vaig fer el mateix amb Tiempo de Silencio (1986) y Si te dicen que caí (1989). Totes dues parlen de la guerra però una des de Madrid, on vaig aplicar els prismàtics al revés, i la segona des de Barcelona, on els prismàtics estaven com toquen. Va ser una qüestió de mirades. També ho vaig fer amb Juana la Loca (2001) i Carmen (2003). Són dues dones complementàries. Mentre una desitja l’amor, a l’altre li sobra.

Quina és la seva temàtica preferida? Tan sols el que m’interessa explicar per als demés. No obstant, penso que totes les meves pel·lícules tenen un lema comú que és que tots volem ser un altre, però me’n he adonat a posteriori. Sempre pretenc donar testimoni que és el mateix que aprendre i ensenyar.

RWANDA IS YOU & ME

Rwanda ja no es un país de hutus i tutsis, “Rwanda som tu i jo”. Després de la guerra, fa tan sols 14 anys, aquestes dues paraules es varen convertir en tabú pels habitants d’aquest petit país centreafricà on sempre és primavera, i ara es parla en argot de curts (hutus) i llargs (tutsis). Abolint els mots, el govern, encapçalat pels tutsis que formen el Front Patriòtic Ruandès, intenta, amb nombroses campanyes publicitàries com la de Rwanda is you & me (Rwanda som tu i jo) o Proudly Rwanda (orgull ruandés), desfer-se de qualsevol recel que pugui quedar d’aquell genocidi ocorregut l’any 1994, en el qual varen morir gairebé un milió de persones. De fet quan els tutsis, vencedors de la guerra civil, agafaren el poder, es varen proposar construir una nova Rwanda “on no hi quedi pedra sobre pedra”, va dir el president Paul Kagame, una Rwanda dels ruandesos, intel·ligent i desenvolupada, on no quedés cap signe de violència entre les persones, i on, al 2020 (Vision 2020) no hi quedi cap rastre de pobresa.

Una de les impressions que vaig tenir és que sembla que el govern està aconseguint que tots els ruandesos convisquin en pau i sense recels i se sentin d’un mateix país, sense importar la seva descendència. No obstant, el fet de radicar la pobresa d’aquí a l’any 2020... permeteu-me que el posi en dubte. És cert que el sistema capitalista comença a entrar dins Rwanda, perquè Estats Units hi trepitgen fort, per la qual cosa, talment el liberalisme estadounidenc on s’implanta el sistema darwinista de la supervivència del més fort, actualment a Rwanda si tens recursos vius i si no, simplement sobrevius. Amb això vull dir que no sé si al 2020 la pobresa haurà deixat d’existir a Rwanda, més aviat, em penso que els pobres seran de cada vegada més arraconats a les colines que omplen el país, allunyant-los de la minoria que es pot permetre viure a les ciutats.

Perdonau-me l’atreviment, però la meva opinió és que no s’acabarà amb la pobresa, sinó que simplement es passarà el drap i la bretxa de les desigualtats que ja s’està començant a obrir a Rwanda, serà de cada cop més ampla, perquè tot i que Estats Units hagi entrat amb força dins Rwanda i faci costat al govern, el progrés només ha arribat a uns quant privilegiats, mentre que la gran majoria viu encara en zones rurals on nens de quatre anys caminen quilòmetres i quilòmetres per aconseguir omplir un o dos barrals d’aigua, nenes de nou anys porten a l’esquena els seus germans petits i dones, de no més d’una trenta d’anys, amb l’infant a l’esquena i els plàtans sobre el cap, treballen el camp de casa seva mentre l’home seu, jeu o beu cervesa al bar.

És veritat que el progrés evita haver de fer totes aquestes peripècies per sobreviure, però sota el meu punt de vista el progrés, emmarcat dins un sistema capitalista com el que arriba ara a Rwanda, s’agafa de la mà d’una manca de valors com ara d’individualisme i la manca de capacitat d’estimar als altres. I és trist, molt trist, que s’hagi de viatjar a Àfrica o altres indrets subdesenvolupats del món de recordar què és l’amor per les persones, l’amor per la vida. I és trist també viatjar-hi i comprovar que el tòpic de “com menys tenen més et donen” és cert, perquè el que no tenen i no poden oferir són coses materials, per tant, el que et donen és amor. Ells han d’aprendre de nosaltres una manera de viure més fàcil, més còmode, que permet no passar fred, ni calor, ni gana, ni set... però el que els habitants del “primer món” podem aprendre d’ells, dista de tecnologia o economia i se centra únicament en els valors humans. El que podem aprendre d’ells és el simple fet de viure amb amor, de superar les diferències i de la mateixa manera que els ruandesos construeixen una Rwanda sota el lema “som tu i jo”, construir un món de tots i per tots.

“NO SÓC UN KAFKIÀ”

Antonio Gonzales Paucar és natural dels Andes (Perú) però actualment viu a Berlin on va cursar els seus estudis de Belles Arts. En aquests moments Antonio es troba a Pollença on hi arribat convidat per la galeria Maior per presentar diversos treballs durant la Nit de l’Art, que tindrà lloc demà dijous 18 de setembre a Palma, i també per presentar, juntament amb altres artistes “Rites of Passage”, una exposició col·lectiva que es podrà veure a la galeria Maior de Pollença a partir del proper dissabte 20 de setembre.

És important saber el lloc de naixement d’Antonio, artista contemporani i multidisciplinari, perquè per ell el concepte d’art passa per la pròpia experiència de vida, el seu millor mestre. “Crec que tot comença al lloc de naixement. En el meu cas, el viatge des de Perú fins a Europa ha estat una experiència molt important que m’ha servit per desenvolupar la meva faceta artística a través d’una catarsi. La distància m’ha fet reflexionar sobre les connotacions artístiques que totes les cultures porten implícites i que nosaltres hem d’aprendre a extreure, a explorar”. Antonio entén l’art com una experiència personal, i els que tenguin l’ocasió de compartir una xerrada amb ell podran comprovar que en el seu cas ser artista va més enllà d’haver cursat la llicenciatura de Belles Arts. Els valors i les inquietuds humanes són els principals temes que Antonio tracta, “don molta importància a l’ésser humà, per això sempre parteixo d’experiències personals per crear les meves obres, encara que després a mesura que treballo el concepte sorgit de l’interior, aquest es transforma i dona pas a un nou resultat que es distancia molt d’allò personal que m’inspirà en un primer moment”.

Una de les obres d’Antonio que es podran veure a Mallorca és Los zapatos que rompen el silencio una instal·lació feta amb mosques. “Vaig triar les mosques perquè volia un treball efímer i lleuger, les mosques s’associen al concepte desintegració i volia parlar de com d’efímera és la vida humana. No sóc un kafkià, però una tarda silenciosa al meu taller, el so agut del vol d’una mosca me va motivar a desenvolupar un treball artístic amb moques”. No és kafkià però és poeta, tal vegada frustrat en la vessant escrita de la poesia, però poeta al capdavall, perquè en els seus treballs tracta els mateixos temes que la poesia universal com el naixement, la mort o pensaments més profunds, com allò metafísic. “Les imatges visuals em donen la possibilitat d’expressar conceptes poètics sense haver-los d’escriure. M’agrada parlar de les qüestions que concerneixen la humanitat en general i per això, busco carregar els elements d’imatges, de poesia”.

Com es deia abans, el millor mestre d’Antonio és l’experiència diària de viure i els diversos llocs, objectes o elements que aquesta posa al seu abast. De fet, és precisament el seu entorn més proper allò que l’inspira ja que “en l’entorn les inspiracions són molt lliures perquè poden venir del vol d’una mosca, fragments de somnis o del mateix atzar que ens fa jugar a la vida”. Així mateix, a Antonio li agrada treballar en diverses tècniques com ara la pintura, l’escultura, vídeo, fotografia, instal·lacions o perfomances perquè li agrada sentir-se lliure alhora d’escollir el suport més adequat per al concepte que vol transmetre, i li agrada també difondre aquesta llibertat al públic. En aquest sentit, confessa que darrerament li agrada decantar-se per les performances, perquè disfruta de ser una part que corporalment actua dins les seves creacions. Per això, a Pollença presentarà Arms in arms, perquè és una manera de sorprendre al públic cada vegada i talment un mag deixar una porta oberta als somnis.