“ PER DESPERTAR AQUESTA SOCIETAT ANESTESIADA”

Josep Pere Peyró, nascut a Pollença l’any 1976, però resident fora de les Illes pràcticament des de que tenia 18 anys, es va presentar al Club Pollença amb un estil que recordava Lluís Llach per parlar-me de El Cel és massa baix, l’obra teatral que presentà al Club Pollença els passats 10 i 11 de gener. Durant la conversa que varem mantenir, asseguts a un dels bars més emblemàtics de Pollença, a més de parlar-me de teatre, on Peyrò es mou com un peix dins l’aigua, em va convidar a viatjar per Àfrica, a través d’una Coca Cola, una ampolla d’aigua, i una quants cigarrets que jo em vaig fumar, per explicar-me la manera que té de realitzar els seus projectes, desplaçant-se personalment al lloc on neixen les històries que explica.

“El terrorisme islamista és el pitjor producte de la racionalitat occidental comandat pel pitjor geni de la fe oriental”, va dir un dia Ahmed Ghazali, l’autor de El cel és massa baix, obra de teatre sobre la canalització de la violència humana. Segons el director de l’obra, Josep Pere Peyró, nascut a Mallorca, “les paraules d’Ahmed intenten condensar el tema de El cel es massa baix. L’encert de la frase és que implica les dues parts, orient i occident i fa veure que ningú és aliè al problema. No existeix una única visió del que comporta la immigració, i menys, una visió maniquea”.

L’any 2000, quan Peyró ja en portava uns quants dins el món del teatre, va viatjar cap a Àfrica on es va començar a interessar per Marroc, Argèlia, Tunísia, Camerun i altres països del continent veí. D’aquest viatge en va sorgir la col·laboració amb una companyia teatral de Casablanca (Marroc) a través de la qual, l’any 2004 es va poder presentar Les portes del cel al Festival Internacional de Sitges. El dramaturg explica que “la idea de Les portes del cel ”, que tracta de la immigració clandestina, “em va venir un dia dinant a un bar. Al telenotícies va sortir que havien mort quatre immigrants clandestins que viatjaven dins un contenidor. En el moment que vaig veure les notícies em vaig adonar que tothom va continuar menjant i jo vaig pensar que havia de fer alguna cosa per despertar aquesta societat anestesiada. I per això vaig escriure Les portes del cel, perquè penso que el teatre té la capacitat de fer més curta la distància entre el drama i el que el mira”.

Quan Ahmed Ghazali va assistir com a espectador a Les portes del cel, li va oferir a Peyró d’escriure El cel és massa baix, i d’aquesta en va sortir posteriorment La Tanca, escrita també per Peyró, la qual conforma una trilogia, que no estava prèviament pensada, que intenta “crear una mena de consciència social envers una realitat que ens propera, però que des de Europa es viu molt llunyana. La trilogia, que arribarà a ser una pentalogia, ja que s’estan escrivint dues obres més entorn a la mateixa temàtica, vol donar a conèixer una l’experiència de la immigració, per tal que l’espectador en pugui tenir una mirada més profunda. Devora canostra hi viu gent amb condicions molt injustes que desitja millorar la seva vida. El més trist però, és que són pobres degut al nostre enriquiment”.

En les tres obres que conformen aquesta trilogia, els espectadors són part activa dels espectacles “perquè és una satisfacció veure que l’espectador entén de manera completa el que es tracta a l’obra. Fent-lo participar, fins allà on vulgui, forma part de la historia i ja no se sent aliè al problema que es tracta, és a dir, que no és només un espectador, sinó una persona que forma part del drama, per la qual cosa, després, com a ciutadà, pot manifestar la seva posició”. I és que Pere Peyró, un ciutadà compromès amb l’actualitat que l’envolta, se serveix del teatre per col·lectivitzar les seves experiències personals “ja que l’objecte social del teatre és portar una experiència vivencial, més que intel·lectual, a l’espectador. Quan la societat es teatralitza, el teatre com a art necessita dur a l’espectador a un espai real per a fugir de les convencions”.

Després de gaudir de El cel és massa baix, a Pollença i La Tanca, a Palma, els mallorquins ens haurem de desplaçar fora de les Illes si volem seguir gaudint del teatre de Peyró perquè al dramaturg mallorquí l’esperen a la Ciutat Comtal, “allà on se m’obriren les portes” on segueix carregat de projectes, “per despertar aquesta societat anestesiada”.