RWANDA IS YOU & ME

Rwanda ja no es un país de hutus i tutsis, “Rwanda som tu i jo”. Després de la guerra, fa tan sols 14 anys, aquestes dues paraules es varen convertir en tabú pels habitants d’aquest petit país centreafricà on sempre és primavera, i ara es parla en argot de curts (hutus) i llargs (tutsis). Abolint els mots, el govern, encapçalat pels tutsis que formen el Front Patriòtic Ruandès, intenta, amb nombroses campanyes publicitàries com la de Rwanda is you & me (Rwanda som tu i jo) o Proudly Rwanda (orgull ruandés), desfer-se de qualsevol recel que pugui quedar d’aquell genocidi ocorregut l’any 1994, en el qual varen morir gairebé un milió de persones. De fet quan els tutsis, vencedors de la guerra civil, agafaren el poder, es varen proposar construir una nova Rwanda “on no hi quedi pedra sobre pedra”, va dir el president Paul Kagame, una Rwanda dels ruandesos, intel·ligent i desenvolupada, on no quedés cap signe de violència entre les persones, i on, al 2020 (Vision 2020) no hi quedi cap rastre de pobresa.

Una de les impressions que vaig tenir és que sembla que el govern està aconseguint que tots els ruandesos convisquin en pau i sense recels i se sentin d’un mateix país, sense importar la seva descendència. No obstant, el fet de radicar la pobresa d’aquí a l’any 2020... permeteu-me que el posi en dubte. És cert que el sistema capitalista comença a entrar dins Rwanda, perquè Estats Units hi trepitgen fort, per la qual cosa, talment el liberalisme estadounidenc on s’implanta el sistema darwinista de la supervivència del més fort, actualment a Rwanda si tens recursos vius i si no, simplement sobrevius. Amb això vull dir que no sé si al 2020 la pobresa haurà deixat d’existir a Rwanda, més aviat, em penso que els pobres seran de cada vegada més arraconats a les colines que omplen el país, allunyant-los de la minoria que es pot permetre viure a les ciutats.

Perdonau-me l’atreviment, però la meva opinió és que no s’acabarà amb la pobresa, sinó que simplement es passarà el drap i la bretxa de les desigualtats que ja s’està començant a obrir a Rwanda, serà de cada cop més ampla, perquè tot i que Estats Units hagi entrat amb força dins Rwanda i faci costat al govern, el progrés només ha arribat a uns quant privilegiats, mentre que la gran majoria viu encara en zones rurals on nens de quatre anys caminen quilòmetres i quilòmetres per aconseguir omplir un o dos barrals d’aigua, nenes de nou anys porten a l’esquena els seus germans petits i dones, de no més d’una trenta d’anys, amb l’infant a l’esquena i els plàtans sobre el cap, treballen el camp de casa seva mentre l’home seu, jeu o beu cervesa al bar.

És veritat que el progrés evita haver de fer totes aquestes peripècies per sobreviure, però sota el meu punt de vista el progrés, emmarcat dins un sistema capitalista com el que arriba ara a Rwanda, s’agafa de la mà d’una manca de valors com ara d’individualisme i la manca de capacitat d’estimar als altres. I és trist, molt trist, que s’hagi de viatjar a Àfrica o altres indrets subdesenvolupats del món de recordar què és l’amor per les persones, l’amor per la vida. I és trist també viatjar-hi i comprovar que el tòpic de “com menys tenen més et donen” és cert, perquè el que no tenen i no poden oferir són coses materials, per tant, el que et donen és amor. Ells han d’aprendre de nosaltres una manera de viure més fàcil, més còmode, que permet no passar fred, ni calor, ni gana, ni set... però el que els habitants del “primer món” podem aprendre d’ells, dista de tecnologia o economia i se centra únicament en els valors humans. El que podem aprendre d’ells és el simple fet de viure amb amor, de superar les diferències i de la mateixa manera que els ruandesos construeixen una Rwanda sota el lema “som tu i jo”, construir un món de tots i per tots.