“VAIG APRENDRE A FER CINEMA DINS LA FILMOTECA I LLEGINT LLIBRES”

Vicente Aranda és un dels directors de cinema espanyol que encara es mantenen. Encara que no li agrada, alguns el titllen d’avi del cinema espanyol. No és d’estranyar que rebutgi el nom ja que es troba en plena forma, tan personal com professional. Des de fa més de quaranta anys, el director i la seva família estiuegen a Pollença, poble que considera “un exili daurat” degut a la Serra de Tramuntana. Confessa també que li agradaria passar més estones per Pollença però que necessita la infrastructura de Madrid per treballar.

Com va decidir ser director de cinema? Crec que és una vocació que he tingut sempre, encara que ho veia impossible. De petit, quan em demanaven què volia ser, mai deia director.

Així doncs, com comença la seva carrera? Va ser per casualitats de la vida. Vaig arribar a Barcelona l’any 59 i vaig establir amistats amb gent important del cinema com R. Bofill, J. Jordà, R. Esteba, etc. Tenia un guió escrit, però no tenia currículum i a més, m’havia d’enfrontar amb el Sindicat Vertical Franquista, que curiosament presidia Bardem. Gràcies a aquestes amistats que s’interessaren pel meu guió ho vam poder arreglar i juntament amb Roman Gubern vam dirigir el que va ser el meu primer treball cinematogràfic: Brillante Porvenir, que es va estrenar al 64.

Quins estudis va cursar? Vaig aprendre a fer cinema dins la filmoteca i llegint llibres. Llavors ni tan sols hi havia vídeo i havíem de demanar que ens fessin passes especials de les pel·lícules que ens interessaven. El que més estudiava eren pel·lícules americanes dels anys 40 així com el cinema de Sèrie B.

Quins són els productes cinematogràfics que consumeix actualment? És curiós però la mateixa gent que feia abans l’únic cinema que m’interessava és la que fa ara l’únic cinema que no m’interessa, que m’avorreix. Pel·lícules com Titànic, Poseidón, Piratas, etc. no tenen res a explicar. Jo segueixo admirant els directors que estimen el cinema, no els que se’n volen enriquir. Segueixo molt el cinema independent americà, que produeix en gran volum. Els estudis cinematogràfics són els tenen diners però els independents són els que tenen talent.

Quins principis segueix vostè alhora de rodar una pel·lícula? En les meves vint-i-quatre pel·lícules, he procurat salvar la meva integritat, ser honest en tot el que faig, independentment que triomfi o no en taquilla. De fet, sempre he estat bastant previsible amb això. El que busco amb una pel·lícula és comunicació, ensenyar alguna cosa i també aprendre. Encara que des de que sóc pare només penso en què les meves filles no s’avergonyeixin del meu treball.

Què en pensa del cinema espanyol actual? Penso que hi ha la mateixa confusió que amb l’americà. Ho veig tot, no només allò representatiu. Hi ha una diferència abismal entre aquells que busquen fer diners i els que els interessa el cinema.

Quin és el seu director espanyol preferit? No m’agrada banyar-me en aquestes preguntes però Pedro Almodóvar em mereix molt de respecte pel fet que resisteix fent cinema espanyol, explicant l’Espanya que l’interessa tot i que podria haver-se passat a la producció en anglès perfectament.

En el cas de la seva última pel·lícula, per què decideix adaptar Tirant lo Blanc? Era un projecte que tenia al calaix des de feia molt temps. Els productors van decidir tirar-lo endavant tot i les meves reticències. Sabia que era una producció molt costosa però els productors es van voler arriscar.

Està content amb el resultats? La veritat és que no gaire. Al principi el camí era molt ampli i vam acabar que no hi podíem ni passar. A més, la varen voler estrenar molt de pressa i per això ha estat un fracàs a les pantalles.

Què n’opina de la crítica? Penso que cal distingir la crítica periodística del públic. Per a mi, la crítica espanyola no sap veure el simbolisme implícit d’una pel·lícula, la considero banal, també perquè està sotmesa a la pressió temporal que requereix la producció periodística. Tot es fa ràpid i malament. Per altra banda, per a saber la reacció del públic, què ha aportat aquella pel·lícula s’han d’esperar mínim tres anys.

D’on prové el seu interès per adaptar novel·les? Per a mi és una qüestió percentual. Per exemple a Amèrica, moltes pel·lícules són adaptacions però la crítica o el públic no li dona importància perquè no coneix la novel·la. En el meu cas, m’agrada perquè amb les novel·les ja tens alguna cosa per posar sobre la taula del productor. Així i tot, només agafo de les novel·les les idees que m’aporten i són novel·les que em diuen sempre alguna cosa.

En aquest sentit, és vostè qui proposa les pel·lícules o són els productors qui se les proposen? Depèn, però jo prefereixo que me les proposin. Llavors, ja depèn de si m’interessa el projecte o si sé com fer-ho.

Com escull els actors? Sempre faig càsting. Mai en tria un de concret per algun paper concret? Home, sempre tinc predilecció pels actors amb qui ja he treballat i em coneixen com per exemple Victoria Abril, amb ella és qüestió de fer l’ullet. Així i tot, sempre faig càsting.

I la resta de l’equip tècnic? En aquest cas firmo una clàusula amb els productors per triar-lo conjuntament. Els productors diuen que ho fan ells però amb aquesta clàusula jo tinc dret a vet. L’únic que faig és mirar per les pel·lícules i ells haurien de fer el mateix, per això vaig a favor seu.

Quina considera que és la seva millor pel·lícula? És molt difícil perquè totes les faig amb el cor. Quan a temàtica, potser em quedaria amb Intruso (1993) per la dificultat que suposava parlar de la mort des d’un sentit positiu. A Intruso hi havia “beneits d’universitat” idea que em va venir arrel de fer Amantes (1991) que parlava de personatges llestos però gairebé analfabets. M’agrada treballar amb aquesta dualitat, la possibilitat de que les pel·lícules puguin formar díptics em resulta atractiva. Encara que la crítica no ho sap veure.

Ha aplicat aquesta dualitat en algun altre cas? Sí, vaig fer el mateix amb Tiempo de Silencio (1986) y Si te dicen que caí (1989). Totes dues parlen de la guerra però una des de Madrid, on vaig aplicar els prismàtics al revés, i la segona des de Barcelona, on els prismàtics estaven com toquen. Va ser una qüestió de mirades. També ho vaig fer amb Juana la Loca (2001) i Carmen (2003). Són dues dones complementàries. Mentre una desitja l’amor, a l’altre li sobra.

Quina és la seva temàtica preferida? Tan sols el que m’interessa explicar per als demés. No obstant, penso que totes les meves pel·lícules tenen un lema comú que és que tots volem ser un altre, però me’n he adonat a posteriori. Sempre pretenc donar testimoni que és el mateix que aprendre i ensenyar.