“NO ÉS GAIRE COMÚ CANTAR ROCKABILI EN CATALÀ”

Els Very Pomelo tenen una història peculiar. Lluny de la típica història que conten la majoria de grups de música de com i on es varen conèixer i com i quan varen començar a tocar junts, ells prefereixen explicar que els seus orígens foren a Pensylvània, on les seves famílies feien de jornalers a un camp de cultiu de pomelos. Des de Pennsilvània, Toronto o Barcelona (qui sap), Very Pomelo és un grup consolidat en l'àmbit català que compta amb Pol (bateria), Santi (baix), Egdar (guitarra), Xarim (veu i guitarra) i Ricard “Richi”, el pollencí que es fa càrrec dels teclats.

Very Pomelo és un projecte original perquè canten en català, és mediterrani perquè toquen rumba i és rústic perquè són fills de jornalers de camps de cultiu de pomelo i toquen rockabili. Tot plegat fa que Very Pomelo soni a quelcom inexplicable, que ni tan sols els components són capaços d’etiquetar. A més de la particular mescla de ritmes Xarim explica que “cantar en català dona un toc molt original al grup, no és gaire comú cantar rockabili en català mesclat amb tocs de rumba i per això per nosaltres és una gran fita que una barreja tan experimental com la que fem, soni natural i la gent ho reconegui com a Very Pomelo”.
Amb els pomelos és casi impossible destriar el que és seriós i el que va amb broma perquè el cachondeo és innat en ells. Realment, els pomelos es varen conèixer a Barcelona “l’únic lloc on la nostra música era possible”, diu Xarim, d’on són originals Pol i Edgar; en Richi és pollencí, en Santi prové d’Argentina i en Xarim de Flix, un poblet de Tarragona on l’Oncle Pomelo hi va portar la rumba. Així doncs, va ser a Barcelona on fa gairebé un any, les peculiars històries de cada un d’aquests cinc personatges, musicalment molt ben preparats, varen confluir i varen decidir formar el grup amb la intenció de ser un tribut a artistes com Sleepy Pomelo Jones, The Electric Pomelos i per descomptat a l’Oncle Pomelo, a qui li deuen tot.
El fet que cada un dels músics de Very Pomelo sigui d’un lloc diferent, ha fet que als pomelos els costés trobar un so propi, que els identifiques com a tal, ja que cadascú aporta les seves particulars influències, que degut a la seva professionalitat no són poques. Per això, sonar naturals i ser reconeguts únicament com a Very Pomelo era l’objectiu principal del grup que tot i la curta trajectòria en comú tenen sis discs penjats al seu lloc web www.verypomelo.com. Segons expliquen, “aquests discs són una mescla de tots els estils que estàvem decidits a tocar, tots són bons però tothom ens deia que ens faltava un so propi, que ens identifiqués com a Pomelos” i per això, dels sis discs en varen fer una tria que és que la que toquen en directe des de que varen debutar al Mercat de Música Viva de Vic l’any 2007.
En un futur no molt llunyà, aquesta tria tindrà forma de disc, però de moment Very Pomelo només ha gravat una primera maqueta amb l’ajuda de Cèsar Cisneros (Feelbacks Studios), que es pot escoltar a través del web www.myspace.com/verypomelo. Pel que fa a Cisneros, els pomelos expliquen que “és el nostre cacic ja que a més d’haver estat l’enregistrador oficial de discs de grups tan coneguts com Muchachito Bombo Inferno, Ojos de Brujo o Macaco, també és qui s’encarrega de cobrar cada més el lloguer del local on assagem”.
Malgrat els meus humils intents, els pomelos no es poden explicar, s’han d’escoltar i s’han de veure perquè la posada en escena d’aquest grup d’il·luminats promet. La peculiar veu del cantant, “el chico con la espina en el costado” i l’energia en què tots plegats posen en marxa “unes cançons que caminen soles” és impossible d’explicar amb paraules. A Pollença l’oportunitat ja ha passat, però varen confessar que “hem flipat amb la marxa que te aquest poble” i per això, tal vegada podrem tornar a gaudir de la seva companyia. Sens dubte Very Pomelo donaran que xerrar. Amb un look particular, els pomelos presenten un repertori de cançons que engaxen sucoses, refrescants i agredolces, com la fruita que els dona nom. Cachondos i professionals al mateix temps, els pomelos omplen els escenaris d’allà on van, i segur que els queda molt per recórrer. La gent que en sap diu que són tan professionals que a moments recorden a Pascal Comelade, Neil Young, a Supergrass, Beck o a Jaume Sisa, entre altres.

A EURO LA BOLA

Aquell no era un campionat qualsevol. No era un campionat més, un d’aquells campionats en que l’únic motiu que tenen les partides per celebrar-se és que són una partida més del campionat. Aquell campionat tenia un motiu. Un motiu més.
Joaquim Domingo i Sánchez va morir l’any 1981 al barri de Sants de Barcelona. Se’l recorda perquè la ciutat de Barcelona va concedir-li dues medalles d’or al mèrit esportiu. L’esport: el billar.
Amb 18 anys, Joaquim Domingo i Sánchez ja s’havia proclamat subcampió del món en partida lliure. Des de fa nou anys el Club Billar de Sants li ret homenatge.
Aquell campionat era per ell. Es tractava del IX Memorial Joaquim Domingo, celebrat entre el 29 de novembre i l’1 d’octubre de 2005.
Però aquell campionat és sols una excusa per parlar del billar.

Eren les 21.30 d’un dimecres qualsevol i el local estava pràcticament buit. Sis taules de billar a planta baixa i unes quantes més a la part superior del local però sols una era utilitzada. En Fèlix, l’amo del Vic Pool i en Roger, desè de Catalunya de billar en modalitat anglesa, ja feia temps que jugaven, ja anaven pel segon quinto de Heineken però encara no havien començat a apostar.
Els altres havien d’arribar a quarts d’onze, però no van arribar en tota la nit així que en Fèlix i en Roger van començar a euro la bola.

Al cap de poc temps va arribar en Dani Costa, un ex jugador de billar que havia estat molt bo durant la seva joventut, però ja feia temps que no jugava, i més que no competia. "Hi havia altres coses que m’interessaven més, entre elles, la meva dona".
En Dani Costa no havia apostat mai durant els anys que va jugar a billar i ara, encara que estava acostumat a veure-ho, es sorprenia de que els jugadors no poguessin fer pràcticament ni una sola partida sense apostar, encara que fos a euro la bola.

Aquella nit les apostes haurien estat més grans si la resta de jugadors haguessin aparegut. "Apostem per donar-li una mica més de risc al joc", explica en Roger.
Encara que en Dani ja no jugava, anava sovint al Vic Pool a veure jugar als altres i també a donar-los consells sobre "com arribar a ser el millor".
Aquells consells no interessaven a en Fèlix que als seus quasi cinquanta anys ja en sabia prou. Tenia un local de billar, l’únic de la comarca d’Osona vinculat a la Federació Catalana de Billars, i a més, s’encarregava d’organitzar campionats entre diferents clubs de billar. Però en Dani parlava per en Roger i també per els altres, que aquella nit no hi eren.
En Roger té 18 anys i en fa dos que es dedica de manera seriosa al billar. En Dani pensa que amb la traça que té podria estar millor classificat del que ho està. Però ell pensa que "per ser millor has de ser ric".
-Per ser el millor no has de ser ric - diu en Dani - t’has de saber promocionar.
-Promocionar-me? Però si jo sóc un pringat. A qui li importo?
-Hauries de començar per anar al 9 Nou cada cop que guanyis un campionat. Collons, nen, que vas desè de Catalunya!
-El billar no és un esport interessant - diu en Fèlix- no hi ha acció. La gent es torna boja pel futbol, que és un dels esports més idiotes que es poden trobar, i en canvi, el billar o els escacs, que són esports intel·ligents, ningú se’ls mira.
-Fèlix, n’han quedat cinc.
En Roger es referia a les boles que havien quedat sobre la taula, és a dir, els euros que des d’aquell moment en Fèlix li devia.

L’aposta consistia en que per cada bola del contrincant que quedés sobre la taula, aquest li hauria de pagar l’equivalent amb euros al guanyador de la partida. En els billars anglesos, modalitat que practiquen i que descendeix de l’snoocker, hi ha set boles de color vermell i set de color groc, a més de la negra, que compta doble. Hi ha diverses modalitats de billars, l’anglesa, l’americana (amb boles rallades i llises), l’snoocker (billar de grans dimensions), el billar de caramboles, etc. Les regles varien d’una modalitat a l’altre però les apostes són sempre les mateixes.

En Roger havia entrat d’una sola tirada totes les boles vermelles, totes les seves boles inclosa la negra després de que en Fèlix fallés al haver-ne entrat dues. Però semblava que no l’interessés ser el millor, ni com podia arribar a ser-ho. Sols li interessava passar una bona estona practicant l’esport pel qual sent passió i guanyar uns quants calers. "Encara que sigui per pagar-me les birres, que no són barates".
El billar, "esport de rics" (i d’intel·ligents) sempre s’ha caracteritzat per l’afany d’aconseguir diners. Ara, a Catalunya, és a petita escala, amb apostes il·legals entre amics o companys del mateix club de billars.

En Roger explica, que "les apostes són perquè sí, sols per donar una mica més de risc al joc, però jo he arribat a guanyar fins a 900 euros. És clar, fora de la comarca, aquí la gent ja em coneix i sap com jugo però quan vaig a fora faig veure que soc dolent, els altres aposten grans quantitats de diners perquè pensen que guanyaran i després guanyo jo. Això ho fem tots".
Martin Scorsese reflecteix a la perfecció aquesta realitat de les apostes il·legals als billars a la pel·lícula El color del dinero, una realitat desconeguda per molts. És clar que la pel·lícula la tracta a gran escala, centrant-se en els Estats Units i aquest modest reportatge sols en fa cinc cèntims centrats, gairebé, en la comarca d’Osona.

Però una cosa és clara, tal com posa Martin Scorsese en boca de Paul Newman en la citada pel·lícula: "per ser un bon jugador de billar es necessiten dues coses: una ment lúcida i un parell de collons".

“LA COOPERACIÓ ÉS ALLÒ QUE ENS FA GRANS”

S’Altra Senalla és una associació fundada l’any 1994 a Palma amb la intenció d’introduir una proposta de comerç alternatiu a les Balears ja que “per tal de poder fer una aposta pel comerç just, que la gent conegui la manera en què es produeix el què consumeix i les raons de la pobresa per mor de les males relacions internacionals era necessària una botiga” (C/31 Desembre, 31. Palma), explica Marta Pizarro, la seva coordinadora.

Com va començar a treballar en el Comerç Just? Ho vaig conèixer a través d’uns amics que portaven a terme un programa de cooperació de Suïssa amb Equador. Era l’any 94 i el moviment tot just estava iniciant-se a l’Estat Espanyol. A través de la col·laboració d’aquests amics, varem decidir introduir la proposta del comerç alternatiu a les Balears i varem posar en marxa S’Altra Senalla. Quina diferencia hi ha entre S’Altra Senalla i el Comerç Just? Cap ni una, s’Altra Senalla és la botiga que necessitàvem per fer una aposta per una compra justa i alternativa. El Comerç Just és un moviment mundial i s’Altra Senalla és un punt per donar-lo a conèixer.

En què consisteix el Comerç Just? El Comerç Just és un moviment de caràcter mundial que funciona seguint unes quantes premisses com ara la justícia, la igualtat o la dignitat. Bàsicament treballa en dos sectors: l’agrari i organitzacions artesanals, però el Comerç Just té com a característica principal garantir als productors del Sud un pre-finançament de les compres. És a dir, quan nosaltres fem alguna comanda, paguem per avançat un cinquanta per cent del preu total per tal que ells puguin millorar la infraestructura que necessiten. A més, també es garanteixen unes relacions comercials a llarg termini, un sous i unes condicions de feina dignes, un funcionament democràtic i sobretot, un preu just pels seus productes i la possibilitat a accedir al mercat internacional.

Com entreu en contacte amb els productors del Sud? Ho fem a través d’ associacions més grans com Intermón Oxfam, Alternativa 3 o IDEAS que són qui fan la compra directa als països del Sud, nosaltres, pel fet de ser una associació petita, amb pocs recursos econòmics, no ho podríem tirar endavant. Ja ens agradaria una cooperació directe però per ara no és possible, no tenim els mitjans! De fet, és la coordinació i la cooperació amb altres entitats allò que ens fa grans. En aquest sentit cal dir que també formem part de REAS que és una entitat que promou l’economia alternativa. A quins llocs treballeu actualment? En aquests tretze anys la cooperació ha crescut molt. Ara mateix, tenim contacte amb Nicaragua, Guatemala, Brasil, Costa Rica, Gana, Moçambic, Sud-àfrica, Kenia, Bangladesh, Nepal, etc. A cada un dels països ens posem en contacte amb els punts més febles de la societat, aquells que tenen menys recursos per sobreviure com ara les societats rurals o col·lectius de dones. Potenciar la seva incorporació al treball també és un dels nostres objectius.

I quines són les característiques de S’Altra Senalla? S’Altra Senalla és una iniciativa concreta i per això només es troba a Palma però treballem conjuntament amb altres associacions de les Balears que també porten a terme el Comerç Just. Com ara? Com ara la Finestra al Sud, d’Inca o el Casal de la Pau a Manacor a més de la fundació deixalles que treballa a Eivissa i Càritas que ho porta a terme a Menorca. També cal dir que els voluntaris hi juguen un paper fonamental. Quina és la seva tasca? Actualment n’hi ha 240 i ho reforcen tot! Hi ha 14 dones que se reparteixen els horaris comercials, i d’altres que només col·laboren en activitats puntuals com festes, fires o altres activitats que organitzam com per exemple la tasca educativa.

La tasca educativa? Sí, vàrem començar fent xerrades a les escoles i als instituts però no era suficient així que vam decidir formalitzar-ho cada cop més, la qual cosa ha estat possible gràcies a les subvencions d’institucions tant públiques com ara el Govern de les Illes Balears, el Consell de Mallorca o l’Ajuntament de Palma o bé ara últimament també gràcies a la Fundació de Colonya i el seu estalvi ètic. Així doncs, ara el que fem són propostes més dinàmiques adaptades a cada edat. Per exemple, per als de primària proposem una ludoteca de comerç just amb jocs a través dels quals podem explicar les característiques del lloc i la gent que ha fet un producte determinat. En canvi, a les universitats fem seminaris amb els quals els alumnes poden optar fins i tot a un reconeixement de crèdits. També funcionem molt segons la demanda. Sempre diem que sí a tot!!

A més d’aquestes xerrades, feu algun altre tipus d’activitat per donar-vos a conèixer? Si, a més de les xerrades i la botiga que és un bon punt d’informació, organitzem almenys dues activitats anuals per les quals s’aprofita per sortir al carrer. La primera sempre es fa el 2n dissabte de maig que és el Dia Mundial del Comerç Just, el qual ja fa 9 anys que se celebra a Mallorca. A més, per Desembre, s’aprofita per fer una campanya de sensibilització envers el consumisme massiu per Nadal amb el lema “Canvia el Món anant de compres”.