dimarts, 23 de desembre del 2008

MST













El Moviment dels Treballadors Rurals Sense Terra (MST) és un moviment social autònom que no implica cap vinculacions política o religiosa. Es basa en ser una articulació de camperols que lluiten per la terra i per una reforma agrària a Brasil. La seva principal defensa és el dret d’accés a la terra de milions de famílies que en les darreres dècades han estat expulsades del camp degut a l’expansió del latifundi . De moment, el MST ja s’ha establert de forma legal a 23 dels 26 estats que conformen Brasil, amb la qual cosa ha conquerit la terra per unes 250 mil famílies. Però encara queden 4’8 milions de famílies sense-terra.

El problema amb què es troba la població brasilera és que el país, un dels més rics en terres cultivables, no ha estat mai sotmès a cap reforma agrària i un dos per cent de la població controla el 48 per cent de les terres, és a dir, que prop de 600 milions d’hectàrees, de les quals 710.2 mil km2 (59% del territori nacional) es troben en situació irregular, en propietat de latifundistes.

El MST entén la reforma agrària com una necessitat social i lluita per la democratització de la terra, de manera que es prioritzi la producció d’aliments per el mercat intern (amb 120 milions de potencials consumidors), a través de petites i mitjanes propietats, fora del control de les empreses transnacionals i garantint la sobirania alimentària al país.

La manera d’actuar del MST és sempre a través d’un mètode no-violent i només ocupen, en forma de campaments, àrees improductives, per la qual cosa és un moviment legítim que actualment manté a prop de 150 mil persones acampades a la vorera de les carretes per tal d’evitar que s’engrossi el cinturó de misèria de les ciutats.

Malgrat la lluita constant del MST, la reforma agrària està paralitzada mentre creix la concentració de la terra, els assentaments no reben recolzament afectiu i augmenta la violència contra els sense-terra i la impunitat dels latifundistes.


dimecres, 3 de desembre del 2008

DIA INTERNACIONAL DE LA PERSONA DISCAPACITADA . POSTALS FET NOSTRE

“Les postals de Nadal que fem a PRODIS ja s’han convertit en una tradició perquè fa molts anys que les fem. Els usuaris gaudeixen molt amb aquesta activitat i la gent de cada any hi respon millor”, explica la directora de l’Associació Pro-Ajuda als Discapacitats de Pollença (PRODIS), Pepa Jaume. Ja se sap que són molts els productes manufacturats que realitzen els usuaris de PRODIS, però és cert que les postals de Nadal és un dels productes més reconeguts de la marca Fet nostre, la que identifica allò que han fet, amb tanta il·lusió, els usuaris del centre de discapacitats de Pollença.

Procés artesanal, resultats únics

Les postals Fet nostre segueixen un procés del tot artesanal, des del paper, que és reciclat i fet pels mateixos usuaris, fins a la darrera estampació, per la qual cosa els seus autors, actualment una vintena d’usuaris de PRODIS, s’hi posen com a mínim un més abans de que arribin les festes de Nadal, ja que per aquestes dates, totes les postals ja han d’estar distribuïdes. A més, a PRODIS només es dedica un dia a la setmana al taller de manualitats que durant tot el curs combinen amb tallers de fang o de cordar cadires, entre altres, però, durant les darreries d’octubre i tot el mes de novembre dediquen aquesta activitat setmanal a confeccionar les postals de Nadal per tal de poder donar cobertura a la demanda.

I és que amb els anys, les postals de Nadal de PRODIS ja s’han convertit amb més que una tradició i ja no només les compren aquells particulars que desitgen felicitar els seus amics i familiars amb una postal original i de disseny únic i fabricació manual, sinó que també ja són moltes les empreses que les compren en gran quantitat per fer arribar un obsequi nadalenc als seus treballadors. En aquest sentit, l’Ajuntament és ja un client habitual que fa servir les nadales de PRODIS per felicitar els seus empleats.

Per mor d’aquesta elevada demanda, des de la coordinació d’aquest taller es va decidir adoptar una tècnica més novetosa, la impressió. Pepa explica que “els usuaris arriben a fer unes 100 postals originals i el model que el client tria s’escaneja i se’n imprimeixen els exemplars necessaris. Ho hem hagut de fer així perquè la gent ens ho encomana amb molt poc temps d’antelació i com que el procés és del tot artesanal, els usuaris no tenen temps de preparar 100 postals d’una setmana per l’altre”.

“Les nostres mans tenen poder”

El procés d’impressió, que va començar com una sortida a la gran demanda de postals que rebia PRODIS ha donat molts bons resultats, tant que des de fa dos anys a PRODIS s’ofereix un tipus de postal de Nadal que no està feta pels usuaris però que representa igual la feina que fan. Segons explica Pepa, “a través de la impressió de les postals originals, va sorgir la idea de fer-ne unes altres per si hi havia algú que tengués ganes de col·laborar però no volgués una postal amb motius infantils com les que fan els usuaris. Per això, varem pensar d’agafar una fotografia d’alguna cosa que fan ells, com per exemple, una cadira cordada i després afegir-hi una frase que representi la filosofia de PRODIS, com per exemple, “Les nostres mans tenen poder”. La veritat és que també han tingut èxit i són les que emprem des del centre per felicitar els socis”.

Cal tenir en compte que ni les postals de Nadal, ni els punt de llibre fets de paper reciclat ni la resta d’objectes que fan els usuaris de PRODIS no tenen la intenció de ser una gran font d’ingressos. Com diu la directora del centre “els beneficis que obtenim amb la venda de postals són minses, però és una manera de els usuaris se sentin realitzats i també de demostrar que tots som útils per una o altra cosa”.

“Dignitat i Justícia per a tots”

En aquest sentit, el lema que proposa enguany l’Organització de les Nacions Unides (ONU) ha per a celebrar el dia Internacional de la Persona Discapacitada, que tindrà lloc el proper dimecres 3 de desembre, és “Dignitat i Justícia per a tots”, un lema pensat per difondre la idea de que tots tenim els mateixos drets i oportunitats.

Segons la Organització Mundial de la Salut (OMS), “la discapacitat és tota restricció o absència (deguda a una deficiència) de la capacitat de realitzar una activitat en la forma o dins el marge que es considera normal per a un ésser humà”. Cal tenir en compte que les persones amb discapacitat no formen part d’un grup homogeni sinó que pateixen deficiències diferents que han de ser superades també de manera diferent.

En el cas dels usuaris de PRODIS, la fabricació de les postals de Nadal els serveix de teràpia per a sentir-se realitzats i útils, tan útils com es poden sentir aquells que les comprin al fer un acte solidari.

Les postals de Nadal Fet Nostre de PRODIS es venen en al mateix casal de PRODIS, però per tal de donar a conèixer tot l’assortit d’objectes preparats específicament per a celebrar el Nadal, PRODIS assistirà el proper dimecres 17 de desembre al mercat del Port de Pollença.

dimarts, 2 de desembre del 2008

LA DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS COMPLEIX 60 ANYS


"Alguns moments de la història de la humanitat tenen una grandesa que, tot i que no serveixen per a redimir les barbaritats que han tacat i segueixen degradant les pàgines del llibre que escrivim cada dia, permeten mantenir encesa en el cor de les persones la flama de l’esperança i de l’optimisme, sense la qual la paraula ‘futur’ no tindria sentit. La Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 és un d’aquests moments. És la millor demostració que, en essència, les persones segueixen sent capaces no només del pitjor, sinó també del millor.” Boutros Boutros-Gali. Los derechos humanos en el siglo XXI. Ediciones Unesco/Icaria Editorial

El proper 10 de desembre la Declaració Universal dels Drets Humans que l’Assemblea General de Nacions Unides va aprovar un 10 de desembre de 1948 complirà 60 anys, 60 dècades d’un intent de fer complir els drets i les llibertats de tots els éssers humans, “sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició”, tal com diu l’article 2 de l’esmentada declaració. De moment, aquests 60 anys es queden només en un intent de fer universals els drets i llibertats de tots els éssers humans, ja que molts dels drets que es recullen en els 30 articles d’ aquesta Declaració encara són violats avui en dia.

Malgrat això, els canvis que s’han produït des de la proclamació són fonamentals i no poden ser negats. Fins llavors, les violacions dels drets humans eren considerades afers interns de cada país, mentre que des de que es va signar la Declaració Universal dels Drets Humans, qualsevol violació dels drets i llibertats fonamentals de les persones és jutjada per part d’una comunitat internacional consolidada actualment amb més de 185 estats membres. Però no només els governs qui estan de cada dia mes sensibilitzats sinó que els ciutadans també fan de cada dia més difícils que les violacions dels drets fonamentals de les persones es cometin impunement.

La Declaració Universal dels Drets Humans va ser creada per tal de que la barbàrie i els horrors que varen ocórrer durant la Segona Guerra Mundial, no quedessin lliures de càstig i sobretot, que no es tornessin a repetir mai més. Arran d’aquella guerra l’any 1945 molts humanistes varen prendre consciencia del valor que té l’ésser humà per damunt de qualsevol altra cosa i es va crear la l’Organització de les Nacions Unides qui l’any 1948 va signar la Declaració Universal dels Drets Humans.

Tot i la importància que es va donar en aquell moment, el fet de tenir un document que per primera vegada contemplava una sèrie de drets universals, inalienalienables, irrenunciables, intransferibles, imprescriptibles, indivisibles i aplicables a tota la humanitat, la Declaració per si sola no garantia (ni garanteix) que aquests drets es complissin ja que no estan vinculats jurídicament. Per això, va ser necessari preparar un document que a més d’especificar els drets humans fos capaç de forçar els estats a aplicar-lo.

El procés va culminar amb el Pacte Internacional relatiu als Drets civils i política i el Pacte Internacional relatiu als Drets econòmics, socials i culturals, dues convencions signades l’any 1966 que juntament amb la Declaració Universal dels Drets Humans forma la Carta Internacional dels Drets Humans. Aquesta segueix avui en dia sense servir com a referent jurídic, no obstant, si que ha assolit una referència importantíssima en l’àmbit ètic internacional.

I és que la Declaració no obliga a res ja que tan sols és una és una relació de 30 articles que conformen “un ideal comú pel qual tots els pobles i nacions han d’esforçar-se, a fi que tant els individus com les institucions, inspirant-se constantment en ella, promoguin, mitjançant l’ensenyament i l’educació, el respecte a aquests drets i llibertats”, tal com s’esmenta en el preàmbul de la mateixa.

En aquest sentit, cal tenir en compte que la Declaració no va ser només conseqüència dels horrors ocorreguts durant la Segona Guerra Mundial, sinó que va ser també resultat de molts de segles de lents avanços en matèria de drets humans (a base de patir molts de segles de crims contra la humanitat) com ara la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà que l’any 1789 va sortir fruit de la Revolució Francesa. Així mateix, totes les civilitzacions, religions o filosofies que atribueixen un valor a l’ésser humà han contribuït la idea dels Drets Humans i de la mateixa manera, totes aquestes civilitzacions, religions o filosofies, a través de les persones que les conformen, segueixen una lluita perquè a la fi, aquest seguit de bones intencions, siguin aplicades i respectats a tothom i per tothom. Aquests 60 anys demostren que la Declaració Universal dels Drets Humans és una lluita que ve d’enrere, però que segueix en peu i més viva que mai.

dimarts, 18 de novembre del 2008

“NO ÉS GAIRE COMÚ CANTAR ROCKABILI EN CATALÀ”

Els Very Pomelo tenen una història peculiar. Lluny de la típica història que conten la majoria de grups de música de com i on es varen conèixer i com i quan varen començar a tocar junts, ells prefereixen explicar que els seus orígens foren a Pensylvània, on les seves famílies feien de jornalers a un camp de cultiu de pomelos. Des de Pennsilvània, Toronto o Barcelona (qui sap), Very Pomelo és un grup consolidat en l'àmbit català que compta amb Pol (bateria), Santi (baix), Egdar (guitarra), Xarim (veu i guitarra) i Ricard “Richi”, el pollencí que es fa càrrec dels teclats.

Very Pomelo és un projecte original perquè canten en català, és mediterrani perquè toquen rumba i és rústic perquè són fills de jornalers de camps de cultiu de pomelo i toquen rockabili. Tot plegat fa que Very Pomelo soni a quelcom inexplicable, que ni tan sols els components són capaços d’etiquetar. A més de la particular mescla de ritmes Xarim explica que “cantar en català dona un toc molt original al grup, no és gaire comú cantar rockabili en català mesclat amb tocs de rumba i per això per nosaltres és una gran fita que una barreja tan experimental com la que fem, soni natural i la gent ho reconegui com a Very Pomelo”.
Amb els pomelos és casi impossible destriar el que és seriós i el que va amb broma perquè el cachondeo és innat en ells. Realment, els pomelos es varen conèixer a Barcelona “l’únic lloc on la nostra música era possible”, diu Xarim, d’on són originals Pol i Edgar; en Richi és pollencí, en Santi prové d’Argentina i en Xarim de Flix, un poblet de Tarragona on l’Oncle Pomelo hi va portar la rumba. Així doncs, va ser a Barcelona on fa gairebé un any, les peculiars històries de cada un d’aquests cinc personatges, musicalment molt ben preparats, varen confluir i varen decidir formar el grup amb la intenció de ser un tribut a artistes com Sleepy Pomelo Jones, The Electric Pomelos i per descomptat a l’Oncle Pomelo, a qui li deuen tot.
El fet que cada un dels músics de Very Pomelo sigui d’un lloc diferent, ha fet que als pomelos els costés trobar un so propi, que els identifiques com a tal, ja que cadascú aporta les seves particulars influències, que degut a la seva professionalitat no són poques. Per això, sonar naturals i ser reconeguts únicament com a Very Pomelo era l’objectiu principal del grup que tot i la curta trajectòria en comú tenen sis discs penjats al seu lloc web
www.verypomelo.com. Segons expliquen, “aquests discs són una mescla de tots els estils que estàvem decidits a tocar, tots són bons però tothom ens deia que ens faltava un so propi, que ens identifiqués com a Pomelos” i per això, dels sis discs en varen fer una tria que és que la que toquen en directe des de que varen debutar al Mercat de Música Viva de Vic l’any 2007.
En un futur no molt llunyà, aquesta tria tindrà forma de disc, però de moment Very Pomelo només ha gravat una primera maqueta amb l’ajuda de Cèsar Cisneros (Feelbacks Studios), que es pot escoltar a través del web
www.myspace.com/verypomelo. Pel que fa a Cisneros, els pomelos expliquen que “és el nostre cacic ja que a més d’haver estat l’enregistrador oficial de discs de grups tan coneguts com Muchachito Bombo Inferno, Ojos de Brujo o Macaco, també és qui s’encarrega de cobrar cada més el lloguer del local on assagem”.
Malgrat els meus humils intents, els pomelos no es poden explicar, s’han d’escoltar i s’han de veure perquè la posada en escena d’aquest grup d’il·luminats promet. La peculiar veu del cantant, “el chico con la espina en el costado i l’energia en què tots plegats posen en marxa “unes cançons que caminen soles” és impossible d’explicar amb paraules. A Pollença l’oportunitat ja ha passat, però varen confessar que “hem flipat amb la marxa que te aquest poble” i per això, tal vegada podrem tornar a gaudir de la seva companyia. Sens dubte Very Pomelo donaran que xerrar. Amb un look particular, els pomelos presenten un repertori de cançons que engaxen sucoses, refrescants i agredolces, com la fruita que els dona nom. Cachondos i professionals al mateix temps, els pomelos omplen els escenaris d’allà on van, i segur que els queda molt per recórrer. La gent que en sap diu que són tan professionals que a moments recorden a Pascal Comelade,
Neil Young, a Supergrass, Beck o a Jaume Sisa, entre altres.

dilluns, 10 de novembre del 2008

A EURO LA BOLA

Aquell no era un campionat qualsevol. No era un campionat més, un d’aquells campionats en que l’únic motiu que tenen les partides per celebrar-se és que són una partida més del campionat. Aquell campionat tenia un motiu. Un motiu més.
Joaquim Domingo i Sánchez va morir l’any 1981 al barri de Sants de Barcelona. Se’l recorda perquè la ciutat de Barcelona va concedir-li dues medalles d’or al mèrit esportiu. L’esport: el billar.
Amb 18 anys, Joaquim Domingo i Sánchez ja s’havia proclamat subcampió del món en partida lliure. Des de fa nou anys el Club Billar de Sants li ret homenatge.
Aquell campionat era per ell. Es tractava del IX Memorial Joaquim Domingo, celebrat entre el 29 de novembre i l’1 d’octubre de 2005.
Però aquell campionat és sols una excusa per parlar del billar.

Eren les 21.30 d’un dimecres qualsevol i el local estava pràcticament buit. Sis taules de billar a planta baixa i unes quantes més a la part superior del local però sols una era utilitzada. En Fèlix, l’amo del Vic Pool i en Roger, desè de Catalunya de billar en modalitat anglesa, ja feia temps que jugaven, ja anaven pel segon quinto de Heineken però encara no havien començat a apostar.
Els altres havien d’arribar a quarts d’onze, però no van arribar en tota la nit així que en Fèlix i en Roger van començar a euro la bola.

Al cap de poc temps va arribar en Dani Costa, un ex jugador de billar que havia estat molt bo durant la seva joventut, però ja feia temps que no jugava, i més que no competia. "Hi havia altres coses que m’interessaven més, entre elles, la meva dona".
En Dani Costa no havia apostat mai durant els anys que va jugar a billar i ara, encara que estava acostumat a veure-ho, es sorprenia de que els jugadors no poguessin fer pràcticament ni una sola partida sense apostar, encara que fos a euro la bola.

Aquella nit les apostes haurien estat més grans si la resta de jugadors haguessin aparegut. "Apostem per donar-li una mica més de risc al joc", explica en Roger.
Encara que en Dani ja no jugava, anava sovint al Vic Pool a veure jugar als altres i també a donar-los consells sobre "com arribar a ser el millor".
Aquells consells no interessaven a en Fèlix que als seus quasi cinquanta anys ja en sabia prou. Tenia un local de billar, l’únic de la comarca d’Osona vinculat a la Federació Catalana de Billars, i a més, s’encarregava d’organitzar campionats entre diferents clubs de billar. Però en Dani parlava per en Roger i també per els altres, que aquella nit no hi eren.
En Roger té 18 anys i en fa dos que es dedica de manera seriosa al billar. En Dani pensa que amb la traça que té podria estar millor classificat del que ho està. Però ell pensa que "per ser millor has de ser ric".
-Per ser el millor no has de ser ric - diu en Dani - t’has de saber promocionar.
-Promocionar-me? Però si jo sóc un pringat. A qui li importo?
-Hauries de començar per anar al 9 Nou cada cop que guanyis un campionat. Collons, nen, que vas desè de Catalunya!
-El billar no és un esport interessant - diu en Fèlix- no hi ha acció. La gent es torna boja pel futbol, que és un dels esports més idiotes que es poden trobar, i en canvi, el billar o els escacs, que són esports intel·ligents, ningú se’ls mira.
-Fèlix, n’han quedat cinc.
En Roger es referia a les boles que havien quedat sobre la taula, és a dir, els euros que des d’aquell moment en Fèlix li devia.

L’aposta consistia en que per cada bola del contrincant que quedés sobre la taula, aquest li hauria de pagar l’equivalent amb euros al guanyador de la partida. En els billars anglesos, modalitat que practiquen i que descendeix de l’snoocker, hi ha set boles de color vermell i set de color groc, a més de la negra, que compta doble. Hi ha diverses modalitats de billars, l’anglesa, l’americana (amb boles rallades i llises), l’snoocker (billar de grans dimensions), el billar de caramboles, etc. Les regles varien d’una modalitat a l’altre però les apostes són sempre les mateixes.

En Roger havia entrat d’una sola tirada totes les boles vermelles, totes les seves boles inclosa la negra després de que en Fèlix fallés al haver-ne entrat dues. Però semblava que no l’interessés ser el millor, ni com podia arribar a ser-ho. Sols li interessava passar una bona estona practicant l’esport pel qual sent passió i guanyar uns quants calers. "Encara que sigui per pagar-me les birres, que no són barates".
El billar, "esport de rics" (i d’intel·ligents) sempre s’ha caracteritzat per l’afany d’aconseguir diners. Ara, a Catalunya, és a petita escala, amb apostes il·legals entre amics o companys del mateix club de billars.

En Roger explica, que "les apostes són perquè sí, sols per donar una mica més de risc al joc, però jo he arribat a guanyar fins a 900 euros. És clar, fora de la comarca, aquí la gent ja em coneix i sap com jugo però quan vaig a fora faig veure que soc dolent, els altres aposten grans quantitats de diners perquè pensen que guanyaran i després guanyo jo. Això ho fem tots".
Martin Scorsese reflecteix a la perfecció aquesta realitat de les apostes il·legals als billars a la pel·lícula El color del dinero, una realitat desconeguda per molts. És clar que la pel·lícula la tracta a gran escala, centrant-se en els Estats Units i aquest modest reportatge sols en fa cinc cèntims centrats, gairebé, en la comarca d’Osona.

Però una cosa és clara, tal com posa Martin Scorsese en boca de Paul Newman en la citada pel·lícula: "per ser un bon jugador de billar es necessiten dues coses: una ment lúcida i un parell de collons".

dimecres, 5 de novembre del 2008

“LA COOPERACIÓ ÉS ALLÒ QUE ENS FA GRANS”


S’Altra Senalla és una associació fundada l’any 1994 a Palma amb la intenció d’introduir una proposta de comerç alternatiu a les Balears ja que “per tal de poder fer una aposta pel comerç just, que la gent conegui la manera en què es produeix el què consumeix i les raons de la pobresa per mor de les males relacions internacionals era necessària una botiga” (C/31 Desembre, 31. Palma), explica Marta Pizarro, la seva coordinadora.

Com va començar a treballar en el Comerç Just? Ho vaig conèixer a través d’uns amics que portaven a terme un programa de cooperació de Suïssa amb Equador. Era l’any 94 i el moviment tot just estava iniciant-se a l’Estat Espanyol. A través de la col·laboració d’aquests amics, varem decidir introduir la proposta del comerç alternatiu a les Balears i varem posar en marxa S’Altra Senalla. Quina diferencia hi ha entre S’Altra Senalla i el Comerç Just? Cap ni una, s’Altra Senalla és la botiga que necessitàvem per fer una aposta per una compra justa i alternativa. El Comerç Just és un moviment mundial i s’Altra Senalla és un punt per donar-lo a conèixer.

En què consisteix el Comerç Just? El Comerç Just és un moviment de caràcter mundial que funciona seguint unes quantes premisses com ara la justícia, la igualtat o la dignitat. Bàsicament treballa en dos sectors: l’agrari i organitzacions artesanals, però el Comerç Just té com a característica principal garantir als productors del Sud un pre-finançament de les compres. És a dir, quan nosaltres fem alguna comanda, paguem per avançat un cinquanta per cent del preu total per tal que ells puguin millorar la infraestructura que necessiten. A més, també es garanteixen unes relacions comercials a llarg termini, un sous i unes condicions de feina dignes, un funcionament democràtic i sobretot, un preu just pels seus productes i la possibilitat a accedir al mercat internacional.

Com entreu en contacte amb els productors del Sud? Ho fem a través d’ associacions més grans com Intermón Oxfam, Alternativa 3 o IDEAS que són qui fan la compra directa als països del Sud, nosaltres, pel fet de ser una associació petita, amb pocs recursos econòmics, no ho podríem tirar endavant. Ja ens agradaria una cooperació directe però per ara no és possible, no tenim els mitjans! De fet, és la coordinació i la cooperació amb altres entitats allò que ens fa grans. En aquest sentit cal dir que també formem part de REAS que és una entitat que promou l’economia alternativa. A quins llocs treballeu actualment? En aquests tretze anys la cooperació ha crescut molt. Ara mateix, tenim contacte amb Nicaragua, Guatemala, Brasil, Costa Rica, Gana, Moçambic, Sud-àfrica, Kenia, Bangladesh, Nepal, etc. A cada un dels països ens posem en contacte amb els punts més febles de la societat, aquells que tenen menys recursos per sobreviure com ara les societats rurals o col·lectius de dones. Potenciar la seva incorporació al treball també és un dels nostres objectius.

I quines són les característiques de S’Altra Senalla? S’Altra Senalla és una iniciativa concreta i per això només es troba a Palma però treballem conjuntament amb altres associacions de les Balears que també porten a terme el Comerç Just. Com ara? Com ara la Finestra al Sud, d’Inca o el Casal de la Pau a Manacor a més de la fundació deixalles que treballa a Eivissa i Càritas que ho porta a terme a Menorca. També cal dir que els voluntaris hi juguen un paper fonamental. Quina és la seva tasca? Actualment n’hi ha 240 i ho reforcen tot! Hi ha 14 dones que se reparteixen els horaris comercials, i d’altres que només col·laboren en activitats puntuals com festes, fires o altres activitats que organitzam com per exemple la tasca educativa.

La tasca educativa? Sí, vàrem començar fent xerrades a les escoles i als instituts però no era suficient així que vam decidir formalitzar-ho cada cop més, la qual cosa ha estat possible gràcies a les subvencions d’institucions tant públiques com ara el Govern de les Illes Balears, el Consell de Mallorca o l’Ajuntament de Palma o bé ara últimament també gràcies a la Fundació de Colonya i el seu estalvi ètic. Així doncs, ara el que fem són propostes més dinàmiques adaptades a cada edat. Per exemple, per als de primària proposem una ludoteca de comerç just amb jocs a través dels quals podem explicar les característiques del lloc i la gent que ha fet un producte determinat. En canvi, a les universitats fem seminaris amb els quals els alumnes poden optar fins i tot a un reconeixement de crèdits. També funcionem molt segons la demanda. Sempre diem que sí a tot!!

A més d’aquestes xerrades, feu algun altre tipus d’activitat per donar-vos a conèixer? Si, a més de les xerrades i la botiga que és un bon punt d’informació, organitzem almenys dues activitats anuals per les quals s’aprofita per sortir al carrer. La primera sempre es fa el 2n dissabte de maig que és el Dia Mundial del Comerç Just, el qual ja fa 9 anys que se celebra a Mallorca. A més, per Desembre, s’aprofita per fer una campanya de sensibilització envers el consumisme massiu per Nadal amb el lema “Canvia el Món anant de compres”.

dimarts, 21 d’octubre del 2008

"El mundo està en manos de aquellos que tienen el valor de soñar y que se atreven a correr el riesgo de vivir sus sueños".