BLANCH S.L

I
Josep Lluís Blanch, 31 anys. "Pepe" pels amics. Amo i senyor de BLANCH, el seu negoci.

Enric.

En Pepe sempre havia sentit passió per la mecànica. Si es comprava aquella màquina tindria l’oportunitat de muntar el seu negoci.
BLANCH : Treballs metal·lúrgics, soldadura tig d'alumini, Inox, etc., reparació de càrters i carcasses de canvi, especialitat en carrosseries de competició.

Enric Comelles.

Era la nit d’un dissabte qualsevol. En teoria no treballava.
A la discoteca hi havia un noi que no parava de mirar-me. Se’m feia pesat, i m'estava posant nerviosa. No m’agrada que em mirin, i menys un desconegut. Després vaig saber que no era un desconegut. Ens havíem conegut allà mateix una altra nit. Una altra nit de borratxera de la qual no en tinc record.
Després d’una llarga estona de rebutjar les seves mirades, en Pepe se’m va acostar.
- Em deixes que t’inviti a una ralla?- Em va preguntar tartamudejant, no pas perquè l'hagués "impressionat amb la meva bonica rialla".

Es va comprar la màquina de soldar i va muntar l'empresa. Era autònom. Treballava sol. De tant en tant amb algun company del gremi que li donava un cop de mà quan hi havia molta feina; quan venia l'Avi, un antic corredor de cotxes. Havia participat en diferents carreres, algunes d'importants. El seu nom també sonava a persona important. Sonava a conductor de cotxes de carreres jubilat, oblidat. No recordo el seu nom, però sí el del seu mecànic preferit; en Pepe.
L'Avi va fer que el negoci de'n Pepe comencés a rutllar.

Vam anar al seu cotxe. Era una furgoneta antiga. Amb mil reparacions. Grisa. Per dins, i per fora. Feia una olor estranya, no gaire desagradable però tampoc era una olor refinada, era una olor..... una olor a.... a ambientador dels vint duros!. Mentre en Pepe preparava les ratlles els objectes que hi havia escampats arreu de la furgoneta sense cap ordre preestablert no paraven de mirar-me. Semblava que aquell home, que acaba de conèixer, encara que ell digués el contrari, emprava el mateix vehicle per anar de festa que per treballar.
- I tu de què treballes?
Llavors em va parlar de l’Enric Comelles, de vint-i-tres anys.

BLANCH era tan sols un garatge. Un gran garatge blanc, situat a la C-17, entre Vic i Gurb. Hauria pogut estar situat a qualsevol altre lloc del món. Era el típic garatge desendreçat, i ple d'estris, es notava que el regentava el mateix amo de la furgoneta grisa. Però era blanc. Coincidien també amb aroma. La peça clau d'aquell garatge era la màquina de soldar. Era la font principal d'ingressos de'n Pepe. Llevat d'això, i de que no hi havia cap pòster de la Play Boy penjat a la paret, el garatge de'n Pepe no semblava tenir res d'especial. O sí? Em van advertir que hi feia molt de fred, però jo no en vaig tenir.

L'Enric hi va entrar per primer cop una tarda. El primer amb què es va fixar ell va ser el cotxe de carreres desmuntat que hi havia a l'entrada. Pertanyia a l'Avi. Feia sis anys que l'Enric ja no treballava de mecànic. Però seguia sent el seu somni. De seguida va pensar que es podria encarregar de donar vida a aquell vehicle. Necessitava omplir la seva. El seu cap no li va voler renovar el contracte. Va ser un acomiadament improcedent. L'haurien d'haver assegurat i això "no era possible en el seu cas". Ara treballava a mitja jornada a una impremta. Però cada Nadal seguia rebent el lot del seu antic taller.
- Diguem? Va dir en Pepe, tot just apagant la màquina de soldar i traient-se la careta protectora.
L'Enric va tardar uns moments en contestar. Estava massa ocupat imaginant-se mecànic.
- Eh... Hola! M'agradaria que li donessis un cop d'ull a la cadira, em sembla que li falla algun cargol. L'hauria de tenir llesta per dissabte.

Dissabte tenia partit de bàsquet. Amb el Guttman.


II

A en Pepe li va cridar l’atenció l’Enric. A part de l'Avi, que el trucava cada dos per tres per veure com anaven els seus projectes mecànics, no solia tenir clients que li exigissin tanta pressa.
- Si t’esperes un moment ara mateix t’ho miro.
Durant aquella hora i mitja que va durar la reparació la seva relació va esdevenir en alguna cosa més que mecànic i client. En Pepe no havia sentit a parlar mai del Guttman. L'Enric li va explicar que hi havia començat a jugar als disset anys. El bàsquet havia format part de la seva teràpia. Encara que això no li va confessar.
Quan tenia sis mesos la seva mare va anar a buscar-lo a l'habitació. El va portar a la psicòloga del centre. En contra de la seva voluntat. Encara no se'n havia adonat que el seu fill havia tornat a néixer. Van entrar a la consulta.
Silenci.
- No m’has d’explicar res
Silenci.
- Com et trobes?
Silenci.
- Enric?
- Em sembla que no m'has portat al lloc adequat mama. No crec que aquesta senyoreta sigui capaç d'arreglar-me l'esquena. I jo no tinc res més espatllat.- Va dir fredament mirant a la psicòloga.
La seva mare es va haver de contenir per no fotre-li una bufetada. Estava a punt de rebentar a plorar. Acabava d'acceptar el seu fill.

"Medul·la espinal: Cordó nerviós que, protegit per la columna vertebral, s'estén des de la base del cervell fins a la regió lumbar. D’ella en surten els nervis raquidis que, segons la regió de la columna d'on emergeixen, s'anomenen: cervicals, toràcics, lumbars i sacres. La medul·la espinal forma part del Sistema Nerviós Central, i constitueix la via principal per on el cervell rep informació de la resta de l'organisme i envia les ordres que regulen els moviments. La seva interrupció produeix paràlisi de la mobilitat voluntària i absència de tota sensibilitat per sota de la zona afectada a més de falta de control sobre els esfínters de la micció i de l'evacuació intestinal, trastorns en el camp de la sexualitat i la fertilitat, alteracions del Sistema Nerviós Vegetatiu i risc d'altres complicacions (úlceres per decúbit, espasticitat, processos renals...).
Les conseqüències d'una lesió medul·lar són irreversibles, atès que la medul·la espinal no es regenera i que la seva complexitat i estructura fan que la reparació quirúrgica sigui impossible amb les tècniques actuals. La opció més adequada en aquests casos és la rehabilitació integral del pacient en un centre especialitzat". 1 L'Únic centre especialitzat en rehabilitació integral a Catalunya és el Guttman.
III

Quan li van donar l'alta es va presentar de seguida al seu taller. Tenia moltes ganes de tornar a treballar. El seu cap no li va voler renovar el contracte. Va ser un acomiadament improcedent. L'haurien d'haver assegurat i això "no era possible en el seu cas". Ara treballava a mitja jornada a una impremta. Però cada Nadal seguia rebent el lot del seu antic taller.
L'Enric va passar uns dies sense fer res. Però això no s'avenia amb el seu caràcter, que al contrari que el seu cos, no havia canviat gens. No sabia estar-se a casa. Per això es va plantar una tarda al Guttman a jugar amb els ingressats. I després d'aquella una altra, i una altra, i una altra... Fins que l'entrenador va decidir que seria fitxat per jugar amb el Guttman.

Ja hi porta cinc anys.

Els quatre anys següents de plegar del seu primer taller, va haver-se de servir dels beneficis de l’impremta. El sou que cobrava com a discapacitat no li era suficient. Depèn dels mesos treballats anteriorment a l'accident de cada persona i de l'assegurança que el cobrís en aquell moment.
L'Enric tenia disset anys.
Els diners remunerats per jugar de manera semi-professional amb el Guttman/Barça tampoc li tapaven els forats.
El dia que va conèixer en Pepe la impremta es va acabar.

(Tant de bo hagués estat així, però la realitat no és mai tan senzilla).

Després d'haver entrat per primer cop a BLANCH, l'Enric no es va poder treure el cotxe de carreres desmuntat de l'Avi del cap. Necessitava donar-li vida. I donar-se'n a ell mateix. Necessitava tornar a ser mecànic i aquell garatge blanc i desendreçat amb olor d'ambientador dels vint duros l'havia fet tornar a reviure aquella necessitat, oblidada dins l’impremta. Va demanar-li a en Pepe que l'acceptés com a ajudant.

(Em sembla que si no hagués estat pel negoci que a més a més li va proposar, en Pepe no ho hagués acceptat).

- Que em dediqui a fabricar i reparar cadires de rodes?
- Si, jo t'ajudaria. M'encarregaria de buscar els clients. Sé quines són les necessitats de cada un. Això sí, treballaria quatre hores cada dia al taller, ajudant-te.

Feia sis anys que l'Enric jugava al bàsquet, i sabia com s'havien de fer les coses sobre la pista.
Durant el primer any les coses no van ser tan fàcils com els dos socis havien planejat. Menys mal que l'Avi els seguia donant feina.
Era curiós, però oferint un servei personalitzat a bon preu la gent no es decidia. En corrien molts per les pistes de bàsquet venent cadires bones i barates.

Havien de triar un nou nom, però l’Enric no hi podia constar. Si hisenda se’n assabentés de que treballa com relacions públiques d’un taller mecànic li retiraria la paga de discapacitat.
El negoci va passar a dir-se BLANCH S.L.