"El mundo està en manos de aquellos que tienen el valor de soñar y que se atreven a correr el riesgo de vivir sus sueños".

SOTA ELS LLINDARS DE LA POBRESA

Avui és el Blog Action Day, un dia en què tots els bloggers que volen participen en comú reividincant un tema concret. Avui és el dia de parlar de la pobresa.

“Acabar con el primer terrorismo, es acabar con el hambre. Tenemos la obligación de compartir. Es la mejor forma de amar”. Pilar Bardem

Segons un estudi de l’Equip d’Investigació Sociològica (EDIS), a Balears, un 16.8 per cent de la població, és a dir, unes 150.000 persones es troben per sota dels llindars de la pobresa. D’aquestes, 14.000 són infants, xifra que representa un 24 per cent de la població menor de 16 anys. És més, gairebé la meitat dels pobres que viuen a les illes Balears en condicions de pobresa extrema són menors de 25 anys, cosa que agreuja més l’estat de la qüestió ja que preveu una situació de futur que tendirà a empitjorar-se encara més. Realment, són xifres que escarrufen, tenint en compte que Balears és una de les comunitats autònomes més riques de l’Estat Espanyol.

Pobresa Zero: La campanya

Per això, enguany s’estan engegant iniciatives com “Pobresa Zero”, que forma part d’una crida mundial per actual contra la pobresa a través d’una ampla coalició internacional en la que participen milions de persones de més de cent països. En aquest sentit “Pobresa Zero” ha estat l’impulsora de l’“Aliança Espanyola contra la pobresa” una amplíssima coalició d’organitzacions i moviments socials de tot el territori espanyol (ONG’s, sindicats, associacions de drets humans i ecologies, organitzacions de l’església, de joves, etc) que s’han unit per exigir junts les respostes polítiques necessàries perquè Espanya contribueixi als compliment dels Objectius del Mil·lenni, que no són altres que eradicar la pobresa extrema i la fam, aconseguir l’ensenyament primari universal, promoure la igualtat entre els gèneres i l’autonomia de la dona, reduir la mortalitat infantil, millorar la salut materna, combatre el VIH/SIDA, el paludisme i altres malalties, garantir la sostenibilitat del medi ambient i fomentar una associació mundial per al desenvolupament.

El perfil illenc

Tornant a la població que viu en els llindars de la pobresa a les Illes Balears, cal dir-ne que són conscients de què són pobres, per tant s’ajusten a la seva percepció de la realitat que viuen. També cal remarcar que no tots viuen en el mateix nivell de pobresa, havent-hi els pobres, els molt pobres i els extremadament pobres, però l’entorn i la posició socioeconòmica que ocupa cada un d’aquests col·lectius influeix en la conscient apreciació de la seva situació i entre ells existeix un acord majoritari en senyalar el paro com a causa principal de la pobresa. En canvi, hi ha diversitat d’opinions pel que fa a la incultura.

A diferència del que tòpicament es creu, la majoria de les llars pobres de les Illes Balears estan formades per famílies espanyoles, encara que aproximadament una de cada deu llars pobres estan formades per famílies gitanes i menys d’un de cada deu per cent, per famílies immigrants de altres ètnies. Les famílies gitanes són l’11 per cent del total i el 5.8 per cent són els immigrants. Les condicions en què viuen aquestes famílies de llars gitanes i emigrants són encara pitjors que les del conjunt dels pobres espanyols, que són majoritaris, ja que sovint en el cas de la immigració més d’una unitat familiar ocupa la mateixa vivenda, per això, són el col·lectiu que més utilitza els Serveis Socials, la qual cosa no vol dir que aquests no estiguin a disposició de tots els que viuen en els llindars de la pobresa per igual.

La desigualtat econòmica: la clau del problema

Així i tot, un dels problemes principals de la pobresa, tant a Balears com a nivell mundial és que entre pobres i no pobres hi ha molta desigualtat econòmica. El conjunt dels pobres només percep com a renta el 25.7% del que els correspon pel seu pes de població i els més pobres només el 9.8%. la desigualtat econòmica influeix de manera decisiva en les diferents situacions de malestar, de manera que els que són més pobres acumulen més problemes. Per tant, la desigualtat existent es relaciona directament amb l’extensió del fenomen de la pobresa i la desigualtat entre els pobres amb pitjor o millor situació social.

Actualment, existeix la possibilitat tècnica d’acabar amb la pobresa ja que està comprovat que els Objectius del Mil·lenni són viables des del punt de vista tècnic i econòmic; existeixen mitjans suficients, tecnologies, desenvolupament i capacitat per fer possible que aquesta sigui la primera generació que eradiqui la pobresa al mon. És qüestió de compartir!

BLANCH S.L

I
Josep Lluís Blanch, 31 anys. "Pepe" pels amics. Amo i senyor de BLANCH, el seu negoci.

Enric.

En Pepe sempre havia sentit passió per la mecànica. Si es comprava aquella màquina tindria l’oportunitat de muntar el seu negoci.
BLANCH : Treballs metal·lúrgics, soldadura tig d'alumini, Inox, etc., reparació de càrters i carcasses de canvi, especialitat en carrosseries de competició.

Enric Comelles.

Era la nit d’un dissabte qualsevol. En teoria no treballava.
A la discoteca hi havia un noi que no parava de mirar-me. Se’m feia pesat, i m'estava posant nerviosa. No m’agrada que em mirin, i menys un desconegut. Després vaig saber que no era un desconegut. Ens havíem conegut allà mateix una altra nit. Una altra nit de borratxera de la qual no en tinc record.
Després d’una llarga estona de rebutjar les seves mirades, en Pepe se’m va acostar.
- Em deixes que t’inviti a una ralla?- Em va preguntar tartamudejant, no pas perquè l'hagués "impressionat amb la meva bonica rialla".

Es va comprar la màquina de soldar i va muntar l'empresa. Era autònom. Treballava sol. De tant en tant amb algun company del gremi que li donava un cop de mà quan hi havia molta feina; quan venia l'Avi, un antic corredor de cotxes. Havia participat en diferents carreres, algunes d'importants. El seu nom també sonava a persona important. Sonava a conductor de cotxes de carreres jubilat, oblidat. No recordo el seu nom, però sí el del seu mecànic preferit; en Pepe.
L'Avi va fer que el negoci de'n Pepe comencés a rutllar.

Vam anar al seu cotxe. Era una furgoneta antiga. Amb mil reparacions. Grisa. Per dins, i per fora. Feia una olor estranya, no gaire desagradable però tampoc era una olor refinada, era una olor..... una olor a.... a ambientador dels vint duros!. Mentre en Pepe preparava les ratlles els objectes que hi havia escampats arreu de la furgoneta sense cap ordre preestablert no paraven de mirar-me. Semblava que aquell home, que acaba de conèixer, encara que ell digués el contrari, emprava el mateix vehicle per anar de festa que per treballar.
- I tu de què treballes?
Llavors em va parlar de l’Enric Comelles, de vint-i-tres anys.

BLANCH era tan sols un garatge. Un gran garatge blanc, situat a la C-17, entre Vic i Gurb. Hauria pogut estar situat a qualsevol altre lloc del món. Era el típic garatge desendreçat, i ple d'estris, es notava que el regentava el mateix amo de la furgoneta grisa. Però era blanc. Coincidien també amb aroma. La peça clau d'aquell garatge era la màquina de soldar. Era la font principal d'ingressos de'n Pepe. Llevat d'això, i de que no hi havia cap pòster de la Play Boy penjat a la paret, el garatge de'n Pepe no semblava tenir res d'especial. O sí? Em van advertir que hi feia molt de fred, però jo no en vaig tenir.

L'Enric hi va entrar per primer cop una tarda. El primer amb què es va fixar ell va ser el cotxe de carreres desmuntat que hi havia a l'entrada. Pertanyia a l'Avi. Feia sis anys que l'Enric ja no treballava de mecànic. Però seguia sent el seu somni. De seguida va pensar que es podria encarregar de donar vida a aquell vehicle. Necessitava omplir la seva. El seu cap no li va voler renovar el contracte. Va ser un acomiadament improcedent. L'haurien d'haver assegurat i això "no era possible en el seu cas". Ara treballava a mitja jornada a una impremta. Però cada Nadal seguia rebent el lot del seu antic taller.
- Diguem? Va dir en Pepe, tot just apagant la màquina de soldar i traient-se la careta protectora.
L'Enric va tardar uns moments en contestar. Estava massa ocupat imaginant-se mecànic.
- Eh... Hola! M'agradaria que li donessis un cop d'ull a la cadira, em sembla que li falla algun cargol. L'hauria de tenir llesta per dissabte.

Dissabte tenia partit de bàsquet. Amb el Guttman.


II

A en Pepe li va cridar l’atenció l’Enric. A part de l'Avi, que el trucava cada dos per tres per veure com anaven els seus projectes mecànics, no solia tenir clients que li exigissin tanta pressa.
- Si t’esperes un moment ara mateix t’ho miro.
Durant aquella hora i mitja que va durar la reparació la seva relació va esdevenir en alguna cosa més que mecànic i client. En Pepe no havia sentit a parlar mai del Guttman. L'Enric li va explicar que hi havia començat a jugar als disset anys. El bàsquet havia format part de la seva teràpia. Encara que això no li va confessar.
Quan tenia sis mesos la seva mare va anar a buscar-lo a l'habitació. El va portar a la psicòloga del centre. En contra de la seva voluntat. Encara no se'n havia adonat que el seu fill havia tornat a néixer. Van entrar a la consulta.
Silenci.
- No m’has d’explicar res
Silenci.
- Com et trobes?
Silenci.
- Enric?
- Em sembla que no m'has portat al lloc adequat mama. No crec que aquesta senyoreta sigui capaç d'arreglar-me l'esquena. I jo no tinc res més espatllat.- Va dir fredament mirant a la psicòloga.
La seva mare es va haver de contenir per no fotre-li una bufetada. Estava a punt de rebentar a plorar. Acabava d'acceptar el seu fill.

"Medul·la espinal: Cordó nerviós que, protegit per la columna vertebral, s'estén des de la base del cervell fins a la regió lumbar. D’ella en surten els nervis raquidis que, segons la regió de la columna d'on emergeixen, s'anomenen: cervicals, toràcics, lumbars i sacres. La medul·la espinal forma part del Sistema Nerviós Central, i constitueix la via principal per on el cervell rep informació de la resta de l'organisme i envia les ordres que regulen els moviments. La seva interrupció produeix paràlisi de la mobilitat voluntària i absència de tota sensibilitat per sota de la zona afectada a més de falta de control sobre els esfínters de la micció i de l'evacuació intestinal, trastorns en el camp de la sexualitat i la fertilitat, alteracions del Sistema Nerviós Vegetatiu i risc d'altres complicacions (úlceres per decúbit, espasticitat, processos renals...).
Les conseqüències d'una lesió medul·lar són irreversibles, atès que la medul·la espinal no es regenera i que la seva complexitat i estructura fan que la reparació quirúrgica sigui impossible amb les tècniques actuals. La opció més adequada en aquests casos és la rehabilitació integral del pacient en un centre especialitzat". 1 L'Únic centre especialitzat en rehabilitació integral a Catalunya és el Guttman.
III

Quan li van donar l'alta es va presentar de seguida al seu taller. Tenia moltes ganes de tornar a treballar. El seu cap no li va voler renovar el contracte. Va ser un acomiadament improcedent. L'haurien d'haver assegurat i això "no era possible en el seu cas". Ara treballava a mitja jornada a una impremta. Però cada Nadal seguia rebent el lot del seu antic taller.
L'Enric va passar uns dies sense fer res. Però això no s'avenia amb el seu caràcter, que al contrari que el seu cos, no havia canviat gens. No sabia estar-se a casa. Per això es va plantar una tarda al Guttman a jugar amb els ingressats. I després d'aquella una altra, i una altra, i una altra... Fins que l'entrenador va decidir que seria fitxat per jugar amb el Guttman.

Ja hi porta cinc anys.

Els quatre anys següents de plegar del seu primer taller, va haver-se de servir dels beneficis de l’impremta. El sou que cobrava com a discapacitat no li era suficient. Depèn dels mesos treballats anteriorment a l'accident de cada persona i de l'assegurança que el cobrís en aquell moment.
L'Enric tenia disset anys.
Els diners remunerats per jugar de manera semi-professional amb el Guttman/Barça tampoc li tapaven els forats.
El dia que va conèixer en Pepe la impremta es va acabar.

(Tant de bo hagués estat així, però la realitat no és mai tan senzilla).

Després d'haver entrat per primer cop a BLANCH, l'Enric no es va poder treure el cotxe de carreres desmuntat de l'Avi del cap. Necessitava donar-li vida. I donar-se'n a ell mateix. Necessitava tornar a ser mecànic i aquell garatge blanc i desendreçat amb olor d'ambientador dels vint duros l'havia fet tornar a reviure aquella necessitat, oblidada dins l’impremta. Va demanar-li a en Pepe que l'acceptés com a ajudant.

(Em sembla que si no hagués estat pel negoci que a més a més li va proposar, en Pepe no ho hagués acceptat).

- Que em dediqui a fabricar i reparar cadires de rodes?
- Si, jo t'ajudaria. M'encarregaria de buscar els clients. Sé quines són les necessitats de cada un. Això sí, treballaria quatre hores cada dia al taller, ajudant-te.

Feia sis anys que l'Enric jugava al bàsquet, i sabia com s'havien de fer les coses sobre la pista.
Durant el primer any les coses no van ser tan fàcils com els dos socis havien planejat. Menys mal que l'Avi els seguia donant feina.
Era curiós, però oferint un servei personalitzat a bon preu la gent no es decidia. En corrien molts per les pistes de bàsquet venent cadires bones i barates.

Havien de triar un nou nom, però l’Enric no hi podia constar. Si hisenda se’n assabentés de que treballa com relacions públiques d’un taller mecànic li retiraria la paga de discapacitat.
El negoci va passar a dir-se BLANCH S.L.

“ PER DESPERTAR AQUESTA SOCIETAT ANESTESIADA”

Josep Pere Peyró, nascut a Pollença l’any 1976, però resident fora de les Illes pràcticament des de que tenia 18 anys, es va presentar al Club Pollença amb un estil que recordava Lluís Llach per parlar-me de El Cel és massa baix, l’obra teatral que presentà al Club Pollença els passats 10 i 11 de gener. Durant la conversa que varem mantenir, asseguts a un dels bars més emblemàtics de Pollença, a més de parlar-me de teatre, on Peyrò es mou com un peix dins l’aigua, em va convidar a viatjar per Àfrica, a través d’una Coca Cola, una ampolla d’aigua, i una quants cigarrets que jo em vaig fumar, per explicar-me la manera que té de realitzar els seus projectes, desplaçant-se personalment al lloc on neixen les històries que explica.

“El terrorisme islamista és el pitjor producte de la racionalitat occidental comandat pel pitjor geni de la fe oriental”, va dir un dia Ahmed Ghazali, l’autor de El cel és massa baix, obra de teatre sobre la canalització de la violència humana. Segons el director de l’obra, Josep Pere Peyró, nascut a Mallorca, “les paraules d’Ahmed intenten condensar el tema de El cel es massa baix. L’encert de la frase és que implica les dues parts, orient i occident i fa veure que ningú és aliè al problema. No existeix una única visió del que comporta la immigració, i menys, una visió maniquea”.

L’any 2000, quan Peyró ja en portava uns quants dins el món del teatre, va viatjar cap a Àfrica on es va començar a interessar per Marroc, Argèlia, Tunísia, Camerun i altres països del continent veí. D’aquest viatge en va sorgir la col·laboració amb una companyia teatral de Casablanca (Marroc) a través de la qual, l’any 2004 es va poder presentar Les portes del cel al Festival Internacional de Sitges. El dramaturg explica que “la idea de Les portes del cel ”, que tracta de la immigració clandestina, “em va venir un dia dinant a un bar. Al telenotícies va sortir que havien mort quatre immigrants clandestins que viatjaven dins un contenidor. En el moment que vaig veure les notícies em vaig adonar que tothom va continuar menjant i jo vaig pensar que havia de fer alguna cosa per despertar aquesta societat anestesiada. I per això vaig escriure Les portes del cel, perquè penso que el teatre té la capacitat de fer més curta la distància entre el drama i el que el mira”.

Quan Ahmed Ghazali va assistir com a espectador a Les portes del cel, li va oferir a Peyró d’escriure El cel és massa baix, i d’aquesta en va sortir posteriorment La Tanca, escrita també per Peyró, la qual conforma una trilogia, que no estava prèviament pensada, que intenta “crear una mena de consciència social envers una realitat que ens propera, però que des de Europa es viu molt llunyana. La trilogia, que arribarà a ser una pentalogia, ja que s’estan escrivint dues obres més entorn a la mateixa temàtica, vol donar a conèixer una l’experiència de la immigració, per tal que l’espectador en pugui tenir una mirada més profunda. Devora canostra hi viu gent amb condicions molt injustes que desitja millorar la seva vida. El més trist però, és que són pobres degut al nostre enriquiment”.

En les tres obres que conformen aquesta trilogia, els espectadors són part activa dels espectacles “perquè és una satisfacció veure que l’espectador entén de manera completa el que es tracta a l’obra. Fent-lo participar, fins allà on vulgui, forma part de la historia i ja no se sent aliè al problema que es tracta, és a dir, que no és només un espectador, sinó una persona que forma part del drama, per la qual cosa, després, com a ciutadà, pot manifestar la seva posició”. I és que Pere Peyró, un ciutadà compromès amb l’actualitat que l’envolta, se serveix del teatre per col·lectivitzar les seves experiències personals “ja que l’objecte social del teatre és portar una experiència vivencial, més que intel·lectual, a l’espectador. Quan la societat es teatralitza, el teatre com a art necessita dur a l’espectador a un espai real per a fugir de les convencions”.

Després de gaudir de El cel és massa baix, a Pollença i La Tanca, a Palma, els mallorquins ens haurem de desplaçar fora de les Illes si volem seguir gaudint del teatre de Peyró perquè al dramaturg mallorquí l’esperen a la Ciutat Comtal, “allà on se m’obriren les portes” on segueix carregat de projectes, “per despertar aquesta societat anestesiada”.